INCERTA GLÒRIA

15 de maig.

Després d’aquells dies en aquelles coves de Vallvidrera, algun dematí em desperto tota meravallada de trobar-me a casa, en aquest llit tan tou i tan calent, en aquesta torre tan espaiosa i tan alegre. I ve a ser com en altre temps em despertava tota meravellada de ser cristiana.

Sí, em despertava tota meravellada de ser cristiana, i això era abans del baptisme. Sentia que era cristiana, ho sentia amb tota la força de l’ànima en el moment de despertar-me; i no obstant, què volia dir, ser cristiana?...,  És que seguiré sentint-me’n quan l’Església deixarà les catacumbes?..., Sabré reconèixer Jesús sota les disfresses que fatalment li tornaran a posar?... Reconèixer-lo era tan fàcil en aquells dies de juliol i agost, quan el duien a empentes, esparracat, coronat d’espines, amb la cara coberta de sang i d’escopinades, cap al camp de la Bóta o la carretera de la Rabasada per rematar-lo amb la pistola. ¿Com no sentir-se arravatada de simpatia per Ell, que des de fa dos mil anys va traginant la creu de totes les nostres misèries per tots els camins del món? Voldrem fugir d’Ell i prendrem el camí més desviat, el que més lluny d’Ell sembla que dugui; ¡i encara allí descobrirem el rastre de les seves petjades!

En Lluís és incapaç de sospitar que sóc cristiana; ¡tan aviat com te’n vas adonar tu! Sí; tu et vas adonar ben aviat que jo no podia suportar la buidor, que necessitava creure. “Hi ha una mena d’optimisme que no és més que la inconsciència dels vegetals”, em vas dir una vegada comentant la incomprensible i aplomada tranquil·litat de certs ateus.

“Me n’ha quedat una cosa: no sé adormir-me sense haver resat aban s el parenostre de cara a la Creu del Cigne. “pren la teva creu i segueix-me”, ¿no va dir alguna cosa així, si fa no fa, el teu déu, Ramon? Entre tants i tants déus, l’únic que m’interessa és aquest que es va fer home; ¿per què els altres ens interessarien, si ells no s’han interessat mai per nosaltres? Si hi ha Déu, s’ha hagut de fer home, ¿per què no se n’hauria fet? ¿Com ens hauria deixat tan sols, amb això tan horrible que és la intel·ligència –la lucidesa davant el no-res, una lluerna insignificant perduda al fons de la fosca eterna i sense fi que ens envolta?...”

("incerta glòria",  novel·la d’en Joan Sales sobre la guerra civil)