|
1) ALGUNES CONSIDERACIONS
PRÈVIES
|
|
LA NATURA PARLA DE DÉU
“Totes les coses són l'obra del Gran Esperit. Hauríem de saber que Ell està pertot arreu: als arbres, a les herbes, als rius, a les muntanyes, als animals de quatre potes, als essers alats. I més encara, perquè és més important, hauríem d'entendre que Ell està damunt de tots aquests éssers”. (Cèrvol negre, dels indis Lakota). “¿Per què,
doncs, la visió del cel de nit ens asserena, ens fa companyia,
ens omple de confiança? ¿Per què? ¿Qui
és que ens fa companyia? ¿Qui? (Joan Sales, a “Incerta
glòria”, 1956).
“La natura és una pantalla massa fina; la glòria del Déu omnipresent raja pertot arreu” (Ralph Waldo Emerson, 1803-1882; polític i pensador estadounidenc). "Déu ens ha donat dos llibres, l'un és la natura i l'altre la Bíblia" (Ramon Sibiuda, ?-1436, gran filòsof i teòleg català, a “Teologia Naturalis”, ca. 1370, llibre que inspirarà als racionalistes francesos Montaigne i Descartes). “Voldríem que la Natura
no anàs més enllà, que fos finita, com el nostre
esperit; però això és no conèixer gens la
grandesa i la majestat de l’Autor de les coses” (Gottfried Wilhelm von
Leibniz, 1646-1716, filòsof alemany).
“La natura té perfeccions per a demostrar que és imatge de Déu i imperfeccions per a provar que sols és una imatge” (Blasi Pascal, 1623-1662, científic, savi i escriptor catòlicobíblic occità, de l’Alvernya). LA UTILITAT DE LA FE “La fe és l’antisèptic de l’ànima” (Walt Whitman, 1819-1892, poeta estadounidenc, cantor original i molt vital de la llibertat). “Sapieu que aquell qui bescanvia la fe per la incredulitat, deixa la bellesa enmig del camí” (Mafumet, 570-632, iniciador de l’Islam). “Credo quod habes, et habes”=
“Creu que ho tens i ho tindràs” (Erasme de Rotterdarn,
Desideerius Geert Geertsz, 1466-1536, filòsof i màxim
teòleg humanista neerlandès).
“Res no és palesament tan profitós per a l’home, com considerar-se elegit; tot aquell qui creu en si mateix, sia qui fos, és superior a l’insegur” (Hermann Alexander von Keyserling, 1880-1946, filòsof alemany). LA NATURA HUMANA “La majoria de la gent passen d’un acte a un altre sense lluitar ni pensar” (Carlos Castaneda, a ”Viatge a Ixtlan”, 1972) “Jo era miserable com qualsevol
ànima presonera amb l’amor a coses moridores, que quan les perd,
li destrossen els sentiments i llavors és quan coneix tota sa
misèria...”
“Tenebres son las ments sense trellat dels homes, encegades per desigs degenerats i per la infidelitat”. “Com parts distintes són l'home i el pecador: Déu va fer l'home, i el mateix home, va fer-se pecador. Desfés la teva mala obra i Déu en salvarà la seva bona obra. És just que avorresques en tu la teva obra i estimis l'obra de Déu”. “La ruquera no és qualsevol ignorància, sinó la ignorància viciosa de les coses que cal estimar o defugir”. |
“Pecat no és desig de
natures roïnes sinó no buscar els béns millors”.
“Quina pitjor mort de l'ànima que la llibertat de desbarrar?”. “Les ànimes, encara quan pequen no busquen sinó assemblar-se a Déu amb una llibertat orgullosa, sense trellat, en un cert sentit, de baixa qualitat”. “A voltes, uns vicis, que són claríssims, són vençuts amb uns altres d'amagats (els quals son tinguts com a virtuts). Llavors hi campa la sobèrbia i una altivesa d'agradar-se a un mateix, que és causa de ruïna”. “Si tems Déu i ço per ser pecador. On podràs amagar-te’n? On et ficaràs? Què pots fer? Vols fugir? Llança’t en els seus braços. Vols defugir la seva ira? Arrecera’t en Ell, en calma”. (Aureli-Agustí d’Hipona, 354-430, Pare de l’Església, filòsof i teòleg, nascut a Numídia). “Hi ha un buit amb forma de
Déu dins el cor de cada home que no pot ser omplert per cap cosa
creada, sinó sols per Déu, el Creador, donat a
conèixer per Jesús” (Blasi Pascal, 1623-1662;
Científic, savi i escriptor catòlicobíblic
occità).
“Deveu creure en Déu, malgrat tot allò que diu el clergat” (Benjamin Jowett) “Amb quina esperança sortirem a l’encontre de Déu, si fins ara hem estat esclaus dels plaers de la carn?” (Talassi de Líbia, s. VII, “Centúries”, 1:32). “L'humil coneixement de tu mateix és un camí més segur cap a Déu que el camí de la ciència” (Thomas De Kempis, 1380-1471, místic alemany). LA NATURA DE DÉU
“No hi ha res que Déu no pugui realitzar” (Marc Tuli Ciceró, 106-43 a. C., polític, orador i lletaferit romà). “Regnator omnium Deus” “Déu ho governa tot” (Tàcit, ca. 54/57 – ca. 125, orador i historiador llatí). “Déu és liberal i pacient, car és etern”. “Ningú no copsa Déu si no l’imagina com a sublim i incanviable Bé, i que sols en participar-hi Ell ja ho fa tot bo”. “Déu, bondat i bellesa,
en Qui, de Qui i per Qui tot és bo i bell”. (Aureli-Agustí
d’Hipona, 354-430, Pare i arquitecte de l’Església,
filòsof i teòleg, en temps de l’ensulsiada de l’Imperi
occidental, nascut a Numídia).
“Tres són les qualitats invisibles de Déu: potència, saviesa i bondat. La potència crea; la saviesa governa i la bondat conserva (Ricard de S. Victor, ?-1173). “Déu és subtil però no és maliciós” (Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany nacionalitzat nordamericà, Premi Nobel de Física 1921 i el major científic del s. XX). “Segons l’Escriptura,
Déu és incomprehensible encara que cognoscible, absolut
encara que personal” (Herman Bavinck).
“Déu és veritat, i la veritat és Déu” (Mohandas Karamchand Gandhi, “Mahatma” (1869–1948, el major independentista, filòsof indi devot, apòstol de la noviolència). “...jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu-gelós: demano comptes als fills de les culpes dels pares fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m'estimen” (Èxode 20:5). “Déu odia profundament
el bram de les llengües ensuperbides” (“Antígona” , de
Sòfocles de Kolonos; poeta, 495-406 a. C.).
|
|
2) COMENÇAMENT
|
|
“El camí a
l’excès condueix a la saviesa” (William Blake, 1757-1827,
gravador, pintor i poeta anglés.).
“Un Déu honest és el treball humà més noble” (Robert Ingersoll Green) “No estem a soles! Essers sublims estan ben a la vora nostra! Que no se t'oblidi tota la teva gratitud!” (Poema dels indis hopi). “Déu entra per una porta privada en cada individu” (Ralph Waldo Emerson, 1803-1882, polític i pensador estadounidenc) “És menester advertir que, quan els homes, essencialment socials, romputs tots els vincles que els entrelliguen, envilits, dispersos, sense recursos ni esperances, naufraguen, per dir-ho així, en la immensitat d’un oceà de desgràcies, llavors, per una mena d’impuls natural, recorren, com a la darrera i única taula, a l’ajut de poders sobrenaturals; s’adrecen i es concentren en la religió, idea sobre manera dolça a tots els desventurats, als ulls dels quals torna a brillar una esperança i aquesta ho promet tot en la pèrdua de tot, car és gran com la mateixa divinitat. Per ço la religió, el sentiment de la qual precedeix el desplegament de tots els mitjans i institucions socials, es troba sempre al davant dels pobles naixents o que ressusciten de llur anorreament. I aquesta disposició saludable, que al començ de les nacions converteix en filles de la religió totes les cultures i tots els vincles socials...Els pobles, per tant, sotraguejats i oprimits...recorregueren als braços auxiliadors d’aquella religió en la qual havien conegut ja tanta dignitat en l’ordre de les coses espirituals, i aleshores per primera vegada li demanaren també un auxili humà” (Antoni Rosmini, 1797-1855, sacerdot catòlic liberal i patriota italià, a “Les Cinc plagues de la Santa Església”). “No us descoratgeu, seguiu. Les coses divines sempre jauen amagades. Jo us jur que les coses divines amagades en llur si, són més belles del que pot ser dit en paraules”. (“Càntic del carrer”, Walt Whitman, 1819-1892, poeta estadounidenc, cantor original i molt vital de la llibertat). “-Si vols atènyer Déu hi ha un parell de coses que has de menester de saber. La primera és que tots els esforços per abastar-lo no serveixen de res. -I la segona? -Que has d’actuar com si no sabessis la primera”. (Anthony de Mello, “¿Qui pot fer resplendir l’alba?”, 1985, Índia). |
“El
Senyor es troba amagat en els seus manaments: hom el troba en la mesura
en què fa l’esforç de cercar-lo” “No diguis: he complert
els manaments però no he trobat el Senyor. Perquè, com diu
l’Escriptura, manta vegades has trobat “coneixement amb
justícia”, i “els qui el cerquen dretament troben la pau”
(Proverbis 16:8)” (Marc l’Ermità, “200 cap. Sobre la llei
espiriratual”, cap. 190-191, s. V). “Cada volta que fem un bé Déu obra en nosaltres. Però les males accions sols ens pertanyen a nosaltres” (François Mauriac, 1885-1970, novel·lista francès). “El coneixement més cristià és el de les llengües, car uneix la gent” (Lev Nicolaievitx Tolstoi, 1828-1910, escriptor rus i pensador noviolent i moralista socialitzant). “L’única condició que Déu ens posa és la de no posar-li condicions” (No en consta l’autor). “El vostre pensament és el de les xerrameques i els falsos plaers. El meu és el pensament d'aquell perdut en sa pròpia terra, estranger dins sa pròpia nació, solitari entre sos parents i amics. El vostre pensament fa sonar trompetes quan balleu. El meu prefereix l'angoixa de mort a la vostra música i dansa. El vostre pensament us fa aspirar a títols i càrrecs. El meu m'exhorta a servir amb humilitat. El vostre pensament diferencia el pragmàtic de l'idealista. El meu descobreix que la vida és una, i que ses mesures i pesos no coincideixen pas amb els vostres. Aquell que etiquetes d'idealista, pot ser un home pràctic. El vostre infon arrogància i superioritat dins els cors. El meu sembra l'amor a la pau i el desig d'independència. Vosaltres teniu el vostre pensament i jo el meu” (Khalil Jubran, 1883-1931, escriptor i artista libanés). “Si tu tenies el blat al cel obert, per tal d’evitar que es podrís, el desaries al sostre. Canviaves el forment de lloc i en canvi deixes que el cor s’esgarri en coses de poca lliga! Guardaves amunt el blat?: alça-hi també el teu cor!”. “Aprèn a estimar el Creador en la criatura, i, en l’estampa, a Qui la formà. No t’esclavitzis d’allò que Ell féu, no sia que perdis Qui et va fer”. “Quan comencem a avorrir els pecats, aquest mateix refús comença a fer-nos semblants a Déu, car avorrim allò que Ell avorreix” (Aureli-Agustí d’Hipona, 354-430, Pare i arquitecte de l’Església, filòsof i teòleg, en temps de l’ensulsiada de l’Imperi occidental, nascut a Numídia). |
|
3) LA CRIDA DE DÉU
|
|
“Si experimentes la teva
pròpia debilitat, és que estàs essent cridat per
Déu a lliurar-te a la seva misericòrdia” (P. Tadeusz
Dajczer, clergue catòlic polonès).
“La crida de Déu no es basa pas en antecedents humans i és irresistible” (No en consta l’autor). “Germans, fixeu-vos qui sou els qui heu rebut la crida: no n'hi ha gaires de savis a la manera d'aquest món ni gaires d'influents o de bona família” (1ª Lletra als Corintis 1:26, de l’apòstol Pau, ca. 55-57 d. C.). “Déu, el qui us crida, és fidel, i ell mateix ho durà a terme” (1ª Lletra als Tessalonicencs 5:24, de l’apòstol Pau). “Si de Déu ve la crida, d’Ell ve la confiança” (Steve Cleary). “Els dons i la crida de
Déu són irrevocables” (Lletra als Romans 11:29, de
l’apòstol Pau, ca. 58 d. C.).
“Quan Déu crida un home, Ell no se’n repenedeix. Déu no estima –com molts amics fan- un dia i odia l’altre; o com un príncep, qui té els seus favorits per després ficar-los dins la presó. Es tracta del fet d’haver estat beneït per un sant; i aquesta condició no admet cap alteració. La crida de Déu es fonamenta en el seu decret, i el seu decret és immutable. Els fets de la gràcia no poden ser trastocats. Déu esborra els pecats de la seva gent, no pas els seus noms” (Thomas Watson). “Déu s’aparegué
com va voler i com fou útil a cadascun dels sants i dels
sacerdots; així, d’una manera a Abraham i d’una altra a Isaac i a
Jacob…” (“150 capítols sobre la perfecció en l’Esperit”,
Macari d’Egipte, s. IV-V).
“Així es va complir allò que diu l'Escriptura: Abraham va creure en Déu, i Déu li ho comptà com a justícia; per això fou anomenat amic de Déu” (Jaume 2:23, epístola escrita pel “germà del Senyor”, cap a l’any 40). “Ell va declarar: -Sóc la veu d'un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor. Així ho va dir el profeta Isaïes” (Evangeli de Joan 1:23). “Som cridats a viure “Coram
Deo” –en la presència de Déu, sota l’autoritat de
Déu i per a la glòria de Déu” (R.C. Sproul).
“Déu ens estima tal com som, però ens estima massa com per deixar-nos així” (Leighton Ford). “La crida (a la fe) no
és pels nostres mèrits, sinó per la
benevolença de Déu”.
“Au home!. Perdona l’home, i Jo vindré a tu com a Déu”. “Convé que els temps sien aspres per tal de no estimar-se aquesta vida. Convé, i és medecina, que la vida present sia atribulada, a fi que estimem la vida futura”. “No digueu pas:,"Ai, mira, demà em convertiré, demà acontentaré Déu i quedaré perdonat de tots els meus pecats passats i presents". Dius bé que Déu ha promès el perdó a qui es penedesca. Però no el dia de demà als mandrosos”. (Aureli-Agustí d’Hipona, 354-430, Pare de l’Església, filòsof i teòleg, nascut a Numídia). “Moisès pasturava el
ramat del seu sogre Jetró, sacerdot de Madian. Un dia, mentre
guiava el ramat desert enllà, va arribar a l'Horeb, la muntanya
de Déu. Allí se li va aparèixer l'àngel del
Senyor en una flama enmig d'una bardissa. Moisès va mirar i
veié que la bardissa cremava però no es consumia. I es va
dir: «M'atansaré a contemplar aquest espectacle
extraordinari: què ho fa que la romiguera no es
consumesca?» Quan el Senyor va veure que Moisès s'atansava
per mirar, el cridà de la bardissa estant:
-Moisès, Moisès! Ell respongué: -Sóc ací. Déu li digué: -No t'acostis. Treu-te les sandàlies, que el lloc que trepitges és sagrat. I va afegir: -Jo sóc el Déu de ton pare, el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac, el Déu de Jacob. |
Moisès es va tapar la
cara perquè tenia por de mirar Déu. El Senyor li
digué:
-He vist l'opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat a alliberar-lo del poder dels egipcis i fer-lo pujar des d'Egipte cap a un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel: el país dels cananeus, dels hitites, dels amorreus, dels perizites, dels hivites i dels jebuseus. El clam dels israelites ha arribat fins a mi i he vist com els egipcis els oprimeixen. Ara, doncs, jo t'envie al faraó; vés-hi i fes sortir d'Egipte els israelites, el meu poble. El Senyor confia a Moisès una missió. Moisès digué a Déu: -Qui sóc jo per a anar a trobar el faraó i fer sortir els israelites d'Egipte? Déu li va respondre: -Jo sóc amb tu. I perquè vegis que t'envio jo mateix, et don aquest senyal: quan hauràs fet sortir d'Egipte el poble d'Israel, m'adorareu dalt d'aquesta muntanya. Moisès va dir a Déu: -Quan aniré a trobar els israelites i els diré: "El Déu dels vostres pares m'envia a vosaltres", si ells em pregunten: "Quin és el seu nom?", què els he de respondre? Llavors Déu digué a Moisès: -Jo sóc el qui sóc. I afegí:
-Digues als israelites: "El Senyor, el Déu de vostres pares, el
Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob,
m'envia a vosaltres." Aquest és el meu nom per sempre més;
amb aquest nom m'invocaran totes les generacions. Vés a aplegar
els ancians d'Israel i digues-los: "El Senyor, el Déu de vostres
pares, el Déu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob, se m'ha aparegut i
m'ha dit: He decidit d'intervenir a favor vostre, perquè he vist
com us tracten a Egipte; us trauré de l'opressió d'Egipte
per portar-vos al país dels cananeus, dels hitites, dels
amorreus, dels perizites, dels hivites i dels jebuseus, un país
que regalima llet i mel." Els israelites t'escoltaran, i aleshores tu i
els ancians d'Israel anireu a trobar el rei d'Egipte i li direu:
"El Senyor, el Déu dels hebreus, se'ns ha aparegut; hem d'anar
desert enllà, a una distància de tres dies de camí,
per oferir sacrificis al Senyor, el nostre Déu." Ja sé que
el rei d'Egipte no us deixarà sortir si no és per la
força; però jo intervindré amb el poder de la meva
mà contra Egipte realitzant enmig d'ells tota mena de prodigis, i
finalment us deixarà sortir. A més, faré que els
egipcis us mirin amb simpatia i no haureu d'anar-vos-en amb les mans
buides. Que cada dona israelita demani a les seves veïnes o a les
que viuen amb ella objectes d’argent i d'or i vestits. Poseu-los als
vostres fills i a les vostres filles, i així espoliareu els
egipcis” (Èxode 3, atribuït a Moisès).-Digues als israelites: "Jo sóc" m'envia a vosaltres. -Després, Déu va ordenar a Moisès: “-...Digues el teu Nom per tal que ells em creguin. -Jo sóc la força, Sebaoth; sóc la paciencia, Xadai; sóc la justícia, Elohim; sóc el perdó, Adonai. Però guaita els quatre signes novells que he gravat a la teua gaiata: ells contenen el nom que conté tots els meus noms i potencies perquè volen dir: JO SÓC EL QUI ÉS. Vés i digues als hebreus: EL QUI ÉS és amb mi” (“Moisès contat pels savis d’Israel”). “Oracle del qui escolta els
presagis de Déu, del qui veu allò que li fa veure el
Totpoderós, quan cau en èxtasi i els ulls se li obren”
(Nombres 24:4, llibre bíblic atribuït a Moisès,
probablement transcrit definitivament cap al 500 a. C.).
“A qui compararé la gent d'aquesta generació? Són com els nois que seuen a les places i criden als seus companys dient-los: "Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no us planyeu!" Perquè ha vingut Joan, que no menja ni beu, i diuen: "Té el dimoni"; ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i diuen: "Ací teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors” (Mateu 11:16-19). “Ets tu qui deu respondre a la
teva vocació. Recorda: Ningú no pot obligar-te a ser
allò que tu no vulguis, i ningú no pot prohibir-te
de ser allò que tu somies i vols ser...” (Anònim
catòlic).
“¿No sentiu com crida la Saviesa, com aixeca la veu la intel·ligència?” (Proverbis 8:1, atribuïts al rei israelita Salomó, 1020-929 a. de C.). |
|
4) TROBAR DÉU, SALVACIÓ,
REGENERACIÓ, NÀIXER DE NOU ESPIRITUALMENT
|
| "El vertader viatge del
descobriment no consisteix a cercar nous territoris sinó a tenir
nous ulls” (Marcel Proust , 1871-1922, novel·lista
francès). “Avui fugiré, avui m'abandonarà tot allò dolent que fa niu en mi, i tornaré a ser com en un principi. La fresca brisa acaronarà el meu cos, i el meu cos es tornarà lleuger”. (Poema dels indis Navajo). “No sols sou enemics de la vostra salvació, ans àdhuc impediu que tants milers de pobles creguin i se salvin; i no solament els qui ja cremen en els focs eterns a causa de la vostra crueltat, de les espases i de les altres maneres de llevar la vida amb les quals heu posat fi a una tan immensa multitud d'homes, sinó també els qui han evitat la vostra espasa cruel, donat que, a causa de les vostres maldats, amb prou feines,o mai, creuran de veritat ... Per això sofrireu suplicis gravíssims, no sols per la vostra perdició, sinó també per aquells als quals sostraguèreu el període de conversió i penitència en ocasionar-los una mort intempestiva i els trametèreu directament als turments dels inferns, i també per aquells qui, a causa dels vostres pèssims exemples, miraren amb odi la fe i, així mateix, per l'ultratge a tota l’Església Universal i, igualment per la blasfèmia contra Déu.» (Fra Bartolomé de las Casas/Bartomeu Casaus, bisbe de Chiapas, denuncia i retreu –segons conceptes encara medievals i poc bíblics, però amb coratge ardit- les abominacions dels cruels genocides espanyols: aplicable a tots els beats que col·laboren amb la injustícia i el genocidi contra les nacions sota ocupació estrangera). “Tocava l'amic a la porta de son Amat amb colp d'amor, esperança. Oïa l'Amat el colp del seu Amic amb humilitat, pietat, paciència, caritat. Obriren les portes deïtat humanitat, i entrava l'amic a veure el seu Amat” (“Llibre d’Amic e Amat”, 1283, Montpeller, Ramon Llull, 1232-1316, català de Mallorca, gran místic i savi català i el català més universal). “Mes de bé pots fer ab Déu en un dia, que ab tu mateix en mil anys” (“Llibre dels 1000 Proverbis”, de Ramon Llull). “Ha plagut Déu que les veritats divines no entrassin dins el cor per l’enteniment, sinó que les copsàssim a través del cor” (Blasi Pascal, 1623-1662, científic, savi i escriptor catòlicobíblic occità, nat a Estève de La Boetiá, L’Alvernya) . “...Un jorn, mentre prenien el bany al riu, el Mestre capbussà el deixeble sota l'aigua, agafant-lo del cap, i l'hi mantingué una bona estona mentre el pobre home maldava desesperadament per deslliurar-se'n. A l’ensentdemà fou el Mestre qui obrí conversa: -¿Per què ahir lluitares tant quan jo et tenia subjecte sota l'aigua?. -Idò, volia respirar, jo!. -El dia que abastaràs la gràcia d'adelerar Déu com ahir l'aire, aqueixa diada l'hauràs ja trobat”. (“Qui pot fer resplendir l'alba?", 1985, d’Anthony de Mello, S. J., 1931-1987, jesuïta de l’Índia). “Els pecats no són perdonats sinó a qui creu que li són perdonats gratuïtament” (Seripand). “Jo, recolzat contra un pilar, plorava de joia. Dins la font del meu cor brillava ara aquella claror de la qual havia desesperat, pas a pas, en el camí” (Giuseppe Giovanni Lanza del Vasto, 1901-1981, deixeble cristià europeu de Gandhi, a “Peregrinatge a les fonts”). “Coneguí una segona naixença, quan la meva ànima i el meu cos s’estimaren i es casaren” (Khalil Jubran, 1883-1931, escriptor i artista libanés emigrat als Estat Units). “Així com en el principi “Déu digué: Que es faci la llum, i es féu la llum”, igualment, en el moment designat per al nostre nou naixement, digué: “Que es faci la vida” i es féu la vida” (J.A. Motyer, exegeta protestant). “¡Benvingut sia el patiment si és causa de repenediment!” (Georg Wilhelm Friedrich Hegel, 1770-1831, filòsof alemany). “En els judicis humans, qui confessa la seva culpa és castigat; en el diví, és perdonat... Beneït sia Déu” “Veig el Senyor carregat dels tresors de l’amor d’ell i requerint d’ànimes buides on poder dipositar-les” (Mare Meravelles de Jesús, monja castellana). “Ningú no pot dir que Jesús és Senyor, a no ser que Tu els treguis el vel, i respiri la paraula viva. Llavors i sols llavors, sentim el nostre interès en la Seva sang” (John Wesley, 1703-1791, famosíssim predicador revivalista anglès, al seu himne “Baixa, Esperit de Fe”/”Spirit of Faith, Come Down”). “El Crist fou qui em donà esperança, la qual és en ell mateix (i) es mostrà ell mateix en mi, i em donà el seu esperit i em donà la seva gràcia, la qual trobí suficient. Fou ell qui m’ho donà quan jo estava callat i no tenia ni esperança ni fe” (“The Journal of George Fox”, fundador anglès de la Societat d’Amics –quàquers- nat a Drayton-in-the-clay, ara Fenny Drayton, Leicestershire, 7·1624, mort a Londres, 13·1·1691). “Com fón inspirada la gloriosa santa.(...) A les orelles de la pomposa senyora pervenc la veritat d'aquesta mirable fama, e ordenà la divina clemència -que per diversos camins als miserables pecadors convidà que, oint la senyora Magdalena com aquest sant profeta així altament la vida esdevenidora pricant mostrava e, ab les sues obres i doctrina, menyspreant d'aquest món miserable les vanes pompes, denunciava del trist infern les eternes insoportables penes que als impenidents pecadors justament esperen. Aquesta sobrellevada fama tocà les orelles de les portes del cor de la senyora Magdalena e, inspirant de l'Esperit Sant ab dolça suavitat lo vivificant aire, apartà les cendres que estaven sobre la centilla de la sua natural consciència, i les entràmenes del seu cor se començaren a encendre e los ulls de l'entenebrat enteniment aprengueren mirar e veure, en los retrets de l'encesa consciència, les pompes miserables e pecats dels quals la sua anima estava deshonestament moblada. Recordant que, entre les altres excel·lències que del gran profeta Jesús ab veritat parlaven, era la profunda mansuetud e benignitat afable, ab la qual los penidents pecadors benignament rebia, e reconeixent de la sua nafrada consciència les sangonoses nafres, considerant la infinida ciència, omnipotent poder, misericorde liberalitat del clementíssim metge, delliberà als peus de la sua majestat, demanant misericòrdia, confessar de la sua contrita ànima les mortals ferides (...) -Dos deutors devien a un home la u cinc-cents florins, l'altre cinquanta, e no tenint d'on tornar los poguessen, feu-los abduis quitis. Qual d'aquests estimau és obligat a més amar el senyor qui els ha deixat lo deute? -Jo estime -respòs lo fariseu-, que aquell, qui de major preu és estat absolt. -Rectament heveu jutjat -respòs lo rei de glòria-, e per ço, ateneu: perquè jo he molt deixat a Magdalena, la condició de la qual no us pensau jo ignore, essent-me grata del gran benefici que de mi ateny, molt m'ama e mostra-ho en los seus actes; que jo só entrat en la casa vostra, e no m'haveu donat aigua per llavar-me los peus, i aquesta, ab les sues abundants llàgrimes, regant-los m'ha llavats, e ab los seus cabells torcant eixugats; vós no haveu donat pau d'alegre acolliment, aquesta no ha cessat, des que és entrada, besar-me los peus; vós, damunt lo meu cap no haveu llançat licor alguna; aquesta, ab aromàtiques licors en gran abundància ha untat los meus peus. Per les quals obres clarament se mostra que ella molt m'ama, perquè jo li he molt deixat. E tornant los misericordes ulls a la humil Magdalena diu-li, ab gest e afabilitat benigne: -Los teus pecats te són remesos. E digueren entre si los qui seien en lo convit: "¿Qui és aquest ab tan gran poder que los pecats pot remetre?" I, ab cara de pietat inefable, dix a la penident aconsolada Maria: -La ferma fe que en mi has tengut t'ha procurat salvació; ves-te'n ab la mia pau (...)” (De la “Història de Santa Magdalena”, d'en Joan Roís de Corella, València ca.1433/1443-1497). “Som impotents per a cooperar en la nostra regeneració igual que ho som per a cooperar en l’obra del Calvari” (Iain Murray, escriptor evangèlic). |
Que els homes en
diguin follia o deliri o qualsevol altra cosa. Nosaltres no ens
interessem per cap coneixement ni saviesa del món sinó per
aquest: que l’home ha pecat i Déu ha sofert, que Déu ha
estat fet el pecat de l’home i l’home és convertit en la
rectitud de Déu” (Richard Hooker, 1554-1600, teòleg,
profeta de l’anglicanisme). “Oh banc segur en qui lo preu se paga Del crim d’Adam i del món pecador, i pont del pal on lo gran Salvador, Penant lo cos, la deïtat amaga! Armes reals e divinal bandera, Esforç dels trists e devot estendard, Feu mos desigs segur aquella part Que fins a Déu demostra la carrera. Host d’amargor i forn en se va coure La carn del Just per amor immortal, Estret congreny on la part animal Del Rei dels reis morint se va recloure. Oh, mirall clar on l’ànima devota Lo bell semblant remira netament, Hort de dolç fruit, on lo ver penident, Sec per pecats, dins poc espai rebrota! Llit dolorós i cambra tribulada, I dels perduts molt piadós retret, Amagatall on pot estar secret Lo qui per crims té l’arma condemnada...” (“Obra devota de la Creu, feta a requesta de la senyora de mossèn Blanes”, Pero Martines, aragonès constitucionalista damnat a mort per la mare de Ferran el Catòlic, Mallorca, 1463). “No és la tempesta ni el terratrèmol ni el foc, sinó la veu encara petita de l’Esperit la que continua el treball gloriós de salvar ànimes” (Robert Murray McCheyne, 1815-1843, predicador escocès). “El primer efecte del poder de Déu dins el cor en regeneració és donar al cor un sabor o sentit Divins; esdevingut per a tenir un gust de la bellesa i de la dolçor de l’excel·lència suprema de la natura Divina”(Jonathan Edwards, 1703-1758, pastor, teòleg i missioner cals indis nordamericans). “Qui salva un a vida salva el món sencer”. “El Sant U. ..demana el cor” (El Talmud, s. IV-V). “Ens ha salvat no per les bones obres que podíem haver fet, sinó pel seu amor, mitjançant el bany regenerador i el poder renovador de l'Esperit Sant” (Lletra a Titus 3:5, apòstol Pau). “...Jesús li respongué: -T'ho ben assegur: ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt. Li diu Nicodem: -Com pot néixer un home que ja és vell? És que pot entrar altra vegada a les entranyes de la mare i tornar a néixer? Jesús respongué: -T'ho ben assegur: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l'aigua i de l'Esperit. De la carn en neix carn, de l'Esperit en neix Esperit. No t'estranyis que t'hagi dit: "Cal que nasqueu de dalt." El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit. Nicodem li replicà: -Com pot ser tot això? Jesús li respongué: -I tu, que ets mestre d'Israel, no ho comprens? Et ben asseguro que parlem d'allò que sabem i donem testimoni d'allò que hem vist, però vosaltres no admeteu el nostre testimoni. Si no em creieu quan us parl de les coses terrenals, com podreu creure'm quan us parli de les celestials? Ningú no ha pujat mai al cel, fora d'aquell qui n'ha baixat, el Fill de l'home. I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna. Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell. Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu. La condemna ha arribat per això: quan la llum ha vingut al món, els homes s'han estimat més la foscor que no la llum, ja que les seves obres eren dolentes. Tots els qui obren el mal tenen malícia de la llum, i no s'acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu” (Evangeli de Joan 3:3-21). “Deixeu-los pretendre allò que els vingui en gana, la veritable raó per la qual menyspreen el nou naixement és perquè rebutgen una vida nova. Qui no pot aguantar viure per a Déu igualment poc aguantarà d’oir res sobre ser nascut de Déu” (Dr. John Owen, c.1616-1683, teòleg protestant anglès). “Tu no pots pas viure amb eixa seguredat concebuda per tu mateix i trobada dins de tu mateix, sinó sols amb la misericòrdia de Déu que tu vas demanar i vas esperar” (Escrit del 1516 de Martí Luter, teòleg agustí alemany, posteriorment iniciador de la Reforma protestant). "Perquè, en el judici, no hi haurà misericòrdia per a aquells qui no hauran tingut misericòrdia; però els misericordiosos poden riure's del judici!” (Lletra de Jaume 2:13, cap al 40-50 d.C.). “Hi ha qui vol veure Déu...Però escolta la dita: “Feliços els misericordiosos, car ells veuran Déu”. Mira, doncs, de fer-te amb allò que t’habilitarà per a la Visió”. “Tu no pots albirar Déu. Però tin amor i l’hi albiraràs”. “Molts esperen de Déu riqueses, o bé glòries fugisseres i pansides, de tot excepte Ell. Però tu demana Déu mateix. O, millor dit, despulla’t de tot i vés a Ell. Oblida-ho tot per tal de recordar-Lo. Deixa-ho tot córrer, i estén-te cap a Ell”. “Oh Déu, Tu ens has creat per a tu mateix, i els nostres cors són neguitosos fins que troben repòs en Tu”. “Ell ens va fer poble seu, ovelles de la seva devesa. Va fer ovelles de llops, tal és l'obra de la gràcia”. “Si cavil·lem germans, què hem estat abans de la gràcia del Senyor i què en acabant, veurem que, igual que els homes amilloren, encara els llocs que adés eren contraris a la gràcia divina, ara li han pres el gust”. “Ens fem de veres lliures quan el mateix Déu ens forma i crea, no per a ser homes -cosa ja feta quan la Creació-, sinó per ser homes bons”. “I això ho fa amb la seva gràcia, a fi de fer-nos nova creació en Jesucrist”. “Aquesta es la gràcia del Nou Pacte: que l'home conegui el seu Déu i, per gràcia, torni a nèixer per a Ell”. (Aureli-Agustí d’Hipona, 354-430, gran Pare de l’Església, filòsof i teòleg, nascut a Numídia). “Et transformes segons el que mires” (Autor desconegut). “La regeneració és un sol acte, complet en si mateix, i mai no repetit; la conversió, com el principi de la vida santa, és el començ d’una sèrie, constant, interminable i progressiva” (A. A. Hodge, 1823-1886). “Sóc Seu per compra i sóc Seu per conquesta; sóc d’Ell per donació i sóc d’Ell per elecció; sóc Seu per acord i sóc Seu per matrimoni; sóc totalment d’Ell; sóc perculiarment d’Ell; sóc universalment d’Ell; sóc eternamenat d’Ell. Una volta vaig ser un esclau però ara sóc un fill; una vegada vaig ser fill de la ira, un hereu de l’infern, però ara sóc un hereu del cel; una volta vaig ser un servent encadenat per Satanàs però ara sóc home lliure de Déu; una vegada em trobava sota l’esperit d’esclavatge però ara estic sota l’esperit d’adopció que em precinta en la remissió dels meus pecats, en la justificació de la meva persona i en la salvació de la meva ànima” (Thomas Brooks). “Ara, Senyor, pren tu les regnes de ma vida. Perquè mentre vaig caminar tot sol, em perdí en la foscor” “Et record, doncs, cinc camins de penitència: primer, l’acusació dels pecats; segon, perdonar les ofenses del nostre proisme; tercer, l’oració; quart, l’almoina; i cinquè, la humilitat” (St. Joan Crisòstom, 345?-407, Pare de l’Església grega). “És més fàcil eixir del camí quan hi som, que no pas entrar-hi quan no hi som” (John Bunyan, 1628-1688, escriptor anabaptista anglès “Pilgrim's Progress, Bypath Meadow”). |
|
5) LA CREU,
EL SENTIT DEL SACRIFICI, EL PATIMENT
|
| “Déu no exigeix gaire,
Déu dóna molt” (P. Mendizabal, clergue catòlic
basc). “...acabada la ronda m’assec en un lloc solitari i busco en el cel la Creu del Cigne. ¡Com m’ha arribat a obsessionar!. La creu ¿què és?. Una màquina simple i enginyosa com en sabia inventar el geni dels anitcs; una màquina d’allargar l’agonia...Una cosa atroç. “Pren la teva creu i segueix-me”. ¿No hi ha, doncs, més camí que el sofriment?” (Incerta glòria, 1956, l'obra més ambiciosa--amb nombroses mutilacions a causa de la censura-- d’en Joan Sales, 1912-1983, escriptor exiliat català. L'edició definitiva, va arribar amb més de vuit-centes pàgines l'any 1969 i va obtenir, entre d'altres, el premi Ramon Llull, 1968, i el Ciutat de Barcelona, 1970). “El cavall més ràpid per arribar a la perfecció és el sofriment” (Meister Eckhart, ca. 1260- ca. 1328, místic i teòleg alemany). “Una vida religiosa és una lluita i no pas un himne” (Madame de Stal, 1766-1817). “Patiment: Consagra com ha de menester allò que s'ho mereixn a una Mà més poderosa”. “Les armes de l'Evangeli han estat de bell nou esmolades pel nostre combat i patiment”. “La creu no és la fi terrible per a una vida per altra banda feliç i temorosa de Déu, sinó que ens aplega en el principi de la nostra comunió amb el Crist. Quan el Crist crida un home, li mana venir i morir” (Dietrich Bonhöffer, 1906-1945, pastor de l’Església confessant alemanya contra el nazisme, executat pels nazis). “Què puc dir per a l’elogi del Crist i la seva Creu?, que beneesc el Senyor. Ell ha fet de la meva presó el meu palau. I què sóc jo perquè m’hagi tractat així? He mirat cobejosament un tal fet, però encara pensava que era massa alt per a mi quan vaig veure com jo era de vil” (Isabel Alison, màrtir protestant executada el 26·1·1681 a Edinburg, Escòcia). “Viure estimant, estimar patint, patir callant i sempre somrient” (Teresa Sodupe). “No crec pas que Déu vulgui exactament que siam feliços, vol que siam capaços d’estimar i de ser estimas, vol que madurem, i jo suggeresc que precisament perquè Déu ens estima ens concedí el do de sofrir; o per dir-ho altrament: el patiment és el megàfon que Déu utilitza per a despertar un món de sords; perquè som com a blocs de pedra, a partir dels quals l’escultor, a poc a poc, va formant la figura d’un home, els colps del seu cisell, que tant mal ens fan, també ens perfeccionen” “Déu, qui va preveure la teva tribulació, t’ha armat especialment per passar-hi a través. No pas sense dolor però sí sense taca” (Clive Staples Lewis, 1898-1963, novel·lista cristià nordirlandès). “La lluna de Mafumet Sorgí, i es pondrà; Mentre, proclamada com a migdia immortal del cel, La creu segueix conduint generacions”. (Hellas, obra literària sobre Grècia durant el seu procès independentista cristià contra els ocupants turcs, basat en el martiri de cristians acusats d’apostasia pels musulmans, a la línea 221, d’en Percy Bysshe Shelley. 1792-1822, poeta romàntic anglès). “Porta la creu abraçada i amb prou feines la sentiràs; que la creu arrossegada és la que creu que pesa més”(Saetilla carmelitana). “Crist triomfa en mi, beneït sia el seu nom. Ho tinc tot. No carrec amb cap home. Veig que aquesta terra i la plenitud són de mon Pare. Dolça és la Creu del meu Senyor. La benedicció de Déu en la Creu del meu Senyor Jesús! Els meus enemics han contribuït, més enllà de llurs designis, a beneir-me. Aquest és el meu lloc, no pas la meva presó.Trob que això és tot, per guanyar Crist. La resta són ombres, somnis, fantasies i no-res” (Lletra a William Gordon , Samuel Rutherford, 1600–1661, clergue escocès empresonat a causa de la seva línea calvinista). “Quan hom sap cert que fa el que vol el Senyor, sent ben distinta fortalesa per a patir allò que vingui” (Mare Meravelles de Jesús Pidal y Chico de Guzmán, Madrid 1891- la Aldehuela 1974, monja descalça del Carmel canonitzada per Wojtyla). “Qui bé volgués a Dieu en grat servir e-z en est món passar ab alegria, tot son voler a Dieu lleixar deuria, e no pas Dieu a son vol convertir; Car Dieus sap mills a qui es tany colp de maça Per acabar o qui tenir plagat Per esprovar o fer sa volentat D'açò del sieu, e que es raisó que es faça. Dels Paire Sant hai ausit, quan traspassa D'aicest exil al Juí destinat, Que dits: "Er fos ieu un bover estat, Que honor d'est món a pecats embarassa!" Eu, Peires March, pregui Dieu que a lui plaça Donar-me cor e voler esforçat, Que-z ab plaser prenda l'adversitat E sens ergull lo bé que breument passa”. ("Al punt que hom naix comença de morir...", en original occitanitzant, d’en Pere March, pare d'Ausiàs, notari i cortesà reial, 1338?-1413, Barcelona). “Déu mateix assegura la teva batalla i ha nomenat el seu propi fill “el capità de la teva salvació” (William Gurnall, 1617-1679, autor purità anglès i ministre de la Trinity Baptist Church de Montville). “Jesús, com un bon pescador, primer pesca el peix; llavors el neteja” (Mark Potter). “Déu ens dóna les anous, però no ens les esclafa” (No en consta l’autor). “Quan hauràs esdevingut obra mestra de la gràcia, admirada dels àngels, comprendràs el patiment”. “El confinament solitari, amb el record dels pecats passats, és un racó de l’infern. De vegades mirí la copa d’aigua que tenia dins la cel·la per convèncer-me de no ser ja a l’infern. Sabia que dins l’infern no n’hi ha, d’aigua” (Richard Wurmbrand, pastor evangèlic d’origen jueu, de la minoria de parla alemanya a Romania, empresonat en aïllament i torturat pels filonazis i pels stalinians durant una pila d’anys). “Só el serf comú si així Us plau, Senyor Déu, i en camps forçats o en foradats pregons, plagat de cos i amb fardells damunt meu, Em sé llibert si en el més negre fons els Vostres ulls il·luminen els mons que amb Vós delesc, i em fan el viure lleu”. “...Tot és confús, Senyor Déu. I el meu nom, que em dic a mi, tot alt, en cala morta, em torna estrany. I tantes veus no entenc. I si pels cims alimares encenc, tot és més fosc. Senyor: feu aspra i forta l’Única Veu, la Imatge i el Seu Nom!” (Josep Vicenç Foix, Barcelona, 1894-1987, poeta català). “Sense dolor, no hi ha palma; sense espines, no hi ha tron; sense afanys, no hi ha glòria; sense creu, no hi ha corona” (William Penn, 1644 Londres-1718 Buckinghamshire; reformador social quàquer, fundador de l'Estat desmilitaritzat i multiracial, mig indígena en els seus origens, de Pennsylvannia, Estats Units). |
“Sens el nostre
patiment la nostra tasca no diferiria de l’assistència social”
(Teresa de Calcuta, 1910-1997, monja catòlica albanesa a
Bangalur, l'Índia). “Hom és més perfecte com amb més perfecció sent les dolors d’altri” (Gregori el Gran, ca.540-604, bisbe de Roma). “Qui s’identifica amb els altres i fa seu el sofriment d’altri, aqueix, oh Arjuna, és un ver jogui” (Bhagavad Guita 6:32, text clàssic hindú). “Don gràcies a Déu pels meus obstacles, a través dels quals m’he trobat a mi mateixa, el meu treball i el meu Déu” (Helen Adams Keller, 1880-1968, escriptora estadounidenca, cega i sordomuda). “Els qui volen viure en Crist, és menester que patesquen menyspreus dels qui no hi volen viure, els quals se’n riuen dels qui són feliços en tot allò invisible, i els diuen: “Però què et penses tu, tararot? És que ho has vist, això en què dius creure? O és que algú se n’ha tornat de l’altra vida per contar-t’ho?...” S’està burlant de tu qui es vanta de posseir les coses que es veuen. Però guaita bé si té allò que diu. Apa, segueix avant: mira bé si gaudeix de la felicitat de la qual, pomposament, parla”. “Quan patim qualque tribulació, però anem pel Camí i som duts a la creu, cert, és aspre el vent, però també pròsper”. “Qui no ha tingut tribulacions a suportar és que no ha pas començat a ser cristià de debò”. “Qui compleix la llei par temor al castig i no par amor a la justícia sens dubte actua forçat; i qui obra mogut per la força, si per ell fos, voldria anul·lar la llei”. (Aureli-Agustí d’Hipona, 354-430, Pare i arquitecte de l’Església, filòsof i teòleg, en temps de l’ensulsiada de l’Imperi occidental, nascut a Numídia). “A través d’afliccions Déu està desballestant-nos tot allò que altrament podria haver-nos desballestat. Quan escalfa massa el món com perquè el sostinguem, deixem que faci i vingui” (John Powell). “Com en batre el blat el separes de la palla, l’aflicció purifica l’esperit” (Richard E. Burton). “Benvingut sia el patiment si és causa de penediment!” (Georg Wilhelm Friedrich Hegel, 1770-1831, filòsof alemany). “No cal patir por, que les creus i entrebrancs fan el pes a la balança de l’amor” (Paco Cerro). “La disposició a suportar generosament qualsevol greuge és proporcional a la fe que tenim en la renumeració del Crist” (Marc l'Asceta, s. V, 200 capítols sobre la llei espiritual, Cap. 44). “Sentir-se blasmat dels homes produeix aflicció de cor; però purifica aquell que ho suporta” (Cap. 49). “Quan no sofreixes gens, aprepara’t per a quan vindran les penes; i considerant que n’hauràs de donar compte, allunya’t de tota ambició” (Cap. 51). “Que tot sofriment que et vingui contra el teu voler sia per a tu mestre de la memòria (de Déu): no et faltarà incentiu al penediment” (Cap. 57). "A muntó han combatut de manta maneres contra els esdeveniments; però ningú no ha pogut escapar del mal si no és a través de l’oració i de la penitència” (Cap. 92). “Qui s’exclama quan li ve una aflicció és que està enamorat del plaer” (Cap. 143). “Suporta els atacs de les tristeses i dolors; mitjançant els quals la providència de Déu et purifica” (1:28). “La creu simbolitza una veritat ensems còsmica i històrica. L'amor venç el món, però la victòria no és fàcil. Allò vell no deixa pas a allò nou sense intemptar fer-lo malbé” (Reinhold Niebuhr, 1892-1971, teòleg protestant nordamericà). “Guaiteu que el vostre estudi principal sia a tomb del propi cor, que la imatge de Déu pugui ser-hi plantada, i el seu interès vagi avant, i l’interès pel món i per la carn dominats, i l’amor per tots els pecats llençat, i l’amor per la santedat se’n surti triomfant; i que us acontenteu no pas a vosaltres mateixos amb l’aparença de fer el bé exteriorment, quan sou dolents, i estranys als grans deures interns. La primera i gran obra d’un cristià rau dins el seu cor” (Richard Baxter, 1615-1691, escriptor protestant empresonat en Anglaterra en defensa de la llibertat de consciència). “Mai les notícies no són dolentes per als elegits de Déu” (Jean Paul Sartre, 1905-1980, escriptor i filòsof existencialista i marxista francés). “Sense suor no hi ha santificació” (Russ Gaippe). “Si una ànima té més paciència per a patir i més tolerància per a ser mancada de gusts, és senyal que té més aprofitament en la virtut”. “El més pur patir duu i ocasiona un entendre més pur”. (Juan de Yepes, St. Joan de la Creu, 1542-1591, místic castellà empresonat per la Inquisició, a “Dites de llum i d’amor”, Andújar). “La virtut farà figa en la manca d'entrebrancs...Demana un camí rude i punxós” (Michel Eyquem de Montaigne, 1533-1592, filòsof occità). “Una ànima pot estar prosperant quan està assedegada cercant i planyent darrere del Senyor com quan de veritat gaudeix en Ell; tan segura quan lluita a la vall com quan canta damunt la muntanya” (John Newton, 1725-1807, escriptor anglès). “Les nobleses, i els honraments, i les bones obres de l'Amat són tresor i riqueses de l'Amic. I el tresor de l'Amat són els pensaments, i els desigs, i els turments, i els plors, i els llanguiments que l'Amic sosté per a honrar i estimar el seu Amat”. “Escarnia i reprenia la gent l'Amic per tal com anava com a foll per amor. I l'Amic menyspreava els seus escarnis i reprenia la gent per tal com no estimava el seu Amat”. “Deia l'Amic: -Vestit estic de roba vilment, mes l'amor vesteix de plaents pensaments el meu cor, i el cor de plors, llaguiments, passions”. “Cantava l'Amat i deia: -Es dediquen els meus lloadors a lloar els meus valors, i els enemics dels meus honraments els turmenten i els tenen en menyspreu. I per això he tramès ordre al meu Amic que planyi i plori el meu deshonor. I els seus planys i els seus plors són nats dels meus amors”. “Amic foll, ¿per què destrueixes la teva persona i despens els teus diners, i deixes els delits d'aquest món i vas menyspreat entre al gent?. Respongué: -Per honrar les honres del meu Amat, el qual és per més homes desamat, deshonrat, que no pas honrat i estimat”. “Els senyals de les amors que l'Amic fa al seu Amat són: en el començament plors, i en el mig tribulacions, i en la fi mort. I per aquells senyals l'Amic predica els amadors del seu Amat”. “Netejava l'Amic la seva cara i els seus ulls de plors que sostenia per amor, a fi de no descobrir els llanguiments que li donava el seu Amat, el qual digué al seu Amic per què amagava els senyals d'amor als altres amadors, els quals li havia donat per tal que els enamoràs d'honrar els seus valors”. (“Llibre d’Amic e Amat”, 1283, Montpeller/ Montpelhièr, Occitània, Ramon Llull, el català més universal). |
|
6)
PASSES, CREIXENÇA ESPIRITUAL, SANTIFICACIÓ
|
| “Vés amb el cor a la
mà, mes no te’l deixis robar” “Allò que Déu guarda, el dimoni no ho toca” “Déu tanca una porta i n’obre una altra” (Refranys catalans). “Invoca Déu, però no
naveguis al costat dels esculls” (Proverbi xinès).
“Resa, però no deixis de remar cap a la vora” (Proverbi
rus).“Creu en Déu, però corre” (Proverbi valencià, el més desesperat inter pares). “A Déu pregant però amb la maça donant colps” (Proverbi castellà, com és costum de la casa, el més violent inter pares). “Hem après a viure sense santedat i hem vingut a considerar-ho allò normal” (Aiden Wilson Tozer, 1897-1963, destacat pastor protestant nordamericà). “Les esglésies cerquen millors sistemes; però Déu cerca millors homes” (E.M. Bonn). “La regeneració és un sol acte, complet en si mateix, i mai no repetit; la conversió, com el principi de la vida santa, és el començ d’una sèrie, constant, interminable i progressiva” (A. A. Hodge, 1823-1886, autor reformat). “Quan Déu i la seva glòria es fan la nostra fita, trobarem un salconduit de semblança silenciosa damunt de nosaltres; la bellesa de Déu entrarà, gradualment, dins la nostra ànima” (Stephen Charnock, B.D., 1628-1680, autor protestant anglès). “Quan Déu treballa en nosaltres, la voluntat, en ser canviada i rebre dolçament l’alenada de l’Esperit de Déu, desitja i actua no per obligació, sinó responsablement”. “Aquesta vida, doncs, no és rectitud sinó creixença en la rectitud; no és la salut, sinó el guariment; no ésser sinó esdevenir, no descans sinó exercici. No som allò que serem, però anem creixent en aquesta direcció; el procès no està encara enllestit però va fent-se, no és la fi però és el camí. Tot no lluu en la glòria però tot va essent purificat” (Martí Luter, 1483-1546, teòleg alemany iniciador de la Reforma protestant). “És com algú qui és malalt i creu en el doctor que li promet una recuperació completa. Mentrestant, ell obeeix les ordres del doctor, en l’esperança de la promesa recuperació, i s’absté d’aquelles coses que li ha dit que deu deixar a fi de no dificultar de cap manera la promesa sanació...A hores d’ara es troba ja sanat aquest malalt? En realitat és malalt –però es troba bé a causa de la promesa segura del doctor, en el qual confia, i el qual el considera ja com en procès de guariment...Així ell és alhora un pecador i un home recte. En realitat és un pecador, però justificat per la segura imputació i promesa de Déu que continuarà deslliurant-lo del pecat fins que sia del tot guarit. Per tant, ell és enterament sà en esperança, però un pecador en realitat” (Comentari sobre Romans, Martí Luter). “Com el nin està obligat a esdevenir home, el cristià està obligat a ser sant” “Allò propi del cristià no es fer favors. Allò nostre és ser servents dels pobres” (D. José Rivera). “El sant no neix; s’hi esdevé. I això requereix esforç i sacrifici i dolor, donades les males inclinacions de l’home. També costa treball d’assolir una fortuna, i tanmateix, amb quin gust ho fas, a pesar de tractar-se de béns efímers i passatgers!...” (J.H.B. Garrastegi, clergue catòlic basc). “El fruit del silenci és l’oració. El fruit de l’oració és la fe. El fruit de la fe és l’amor. El fruit de l’amor és el servei. El fruit del servei és la pau” (Mare Teresa de Calcuta, 26·8·1910- 5·9·1997, monja albanesa de l’opció pels pobres a l’Índia). “En la vida espiritual com més corres, tant menys sents la fatiga” “Et recoman la santa simplicitat amb què el cor de Jesús és conquerit” (Pare Pius de Pietralcina, 1887-1968, sacerdot catòlicoromà italià de la Primera Orde beatificat). “Es troba més aprop de Déu el malfactor que s’avergonyeix d’haver actuat a tort, que no pas l’home honest que s’avergonyeix de fer el bé” “L’home que té fe ha d’estar amanit, no sols a ser màrtir, sinó a ser foll” “La llibertat té el preu de la negació de si mateix” (No en consta l’autor). “El vostre pensament és el de les xerrameques i els falsos plaers. El meu és el pensament d'aquell perdut en sa pròpia terra, estranger dins sa pròpia nació, solitari entre sos parents i amics. El vostre pensament fa sonar trompetes quan balleu. El meu prefereix l'angoixa de mort a la vostra música i dansa. El vostre pensament us fa aspirar a títols i càrrecs. El meu m'exhorta a servir amb humilitat. El vostre pensament diferencia el pragmàtic de l'idealista. El meu descobreix que la vida és una, i que ses mesures i pesos no coincideixen pas amb els vostres. Aquell que etiquetes d'idealista, pot ser un home pràctic. El vostre infon arrogància i superioritat dins els cors. El meu sembra l'amor a la pau i el desig d'independència. Vosaltres teniu el vostre pensament i jo el meu” (Khalil Jubran, 1883-1931, escriptor i artista libanès). “L’ovella i el porc poden tots dos acabar en el fang. Però la diferència essencial en aquestes dues natures és visible en la reacció que tenen a la seva condició caiguda. Mentre l’ovella es perd i entropessa en el fangar, ràpidament avorreixen l’estat en què es troba i lluita per deslliurar-se’n. Pot estar bruta, però desitja estar neta. Pot haver-se encallat, però bela al pastor perquè vingui i els tregui fora del fang de fem. Però el porc, segons la pròpia natura, es bolca dins el fem pudent, content de quedar-s’hi tot el dia” (John Ensor, autor reformat de llengua anglesa). «Oh, vell poirit,¿e què poràs tu dir, Que et veus nafrat tot jorn de malaltia? Missatge cert és que la mort t'envia, E tu no el vols entendre en-z ausir. Mas com a porc qui hats en la gran bassa De fang pudent, tu et bolques en pecat, Disent, tractant, fasent molt mal barat Ab lo cor fals e la mà trop escassa”. “...Bé fa que foll qui no fa bon procès mentre vivim, e no ens torbe el Satan, la carn e el Món, que cerquen nostre dan, e que els hajam per enemics tots tres; e que el Satan vol ergull, ira, falsia, la Carn, menjar, e femnes e dormir, i el Món tresors e pompes e gaudir; perdut és l'hom qui vol seguir llur via. Usem dels béns que Déu ens ha comès, enteniment, raó e franc talant, degudament los manaments guardant, per assolir lo goig que ens ha promès. Tot l'or del món, jovent ne perleria, no pot valer, perquè n'haurem d'eixir e davant Déu a Juí sever venir, millor que nós sap Ell que fem tot dia. De què val ser duc, comte ne marquès, delfí ne rei, sabem que ells moriran e en aquest món també ells soferran dolor e mals com lo pobre sotsmès. Rei és tothom qui per justícia es guia, e és captiu qui pecat vol seguir, e l'altre és ric, si domna son desig, e pobre aquell qui segueix com volria...”. (Poesies d’en Pere March, Barcelona, ca. 1338-1413, notari, cavaller i cortesà dels darrers reis catalans, pare d’Ausiàs). “Déu no necessita eines enlluernadores, sinó gots nets” (Llambrecs Evangèlics) “El rostre del Crist té la virtut de fer-se present avui i de seduir-te a través d’uns altres rostres. És allò que és anomenat la irradiació dels sants”. “No has de buscar la teva glòria en la mirada dels homes, sinó únicament en el goig de la mirada del Pare” (Jean Lafrance, autor catòlic). “De què serveix la fe si no es torna acció?”. “Demana’t: És la voluntat de Déu o és la meva? Perquè això és l’únic important”. “L’únic tirà que accept en aquest món és la petita i serena veu interior” (Mohandas Karamchand Gandhi, Mahatma, 1869–1948, el major independentista, filòsof indi devot, apòstol de la noviolència). “No hi ha més mètode per a viure devotament i justa que dependre de Déu” (Joan Calví comentant Gènesi 17:1). “La tasca que tenim davant no és mai tan gran com el poder que tenim arrere. És afer meu de dur els afers de Déu i és cosa d’Ell tenir cura dels meus afers” (“Q. 7. Què és Déu?”). “Per què havia jo de capficar-m’hi? No és pas cosa meva, de cavil·lejar a tomb de la meva persona. El meu afer és pensar en Déu. Cosa de Déu és pensar en mi” (Simone Weil, 3·2·1909-1943, cristianojueva mística, feminista i sindicalista, qui auxilià les tropes republicanes durant la Guerra Civil espanyola i treballà en el Govern provisional francès a l'exili). “Aquest és el camí: camina per la humilitat i arribaràs a l’eternitat”. “Jesucrist es l'espectador del teu combat. El teatre és la teva consciència, on es baten la teua ment i la teva carn. La ment està conforme amb la justícia de la llei, però la passió de la carn li fa la contra mentre la ment val posar brida a la carn. Gran lluita però Qui et guaita combatre, pot ajudar-te en el perill”. “Per ço que cerquem, s’amaga, i a fi que continuem cercant-Lo, malgrat d’haver-Lo trobat ja. És immens. Ell omple els desigs segons la capacitat del cercador. I a qui el troba, el fa més capaç per tal que de bell nou vulgui omplir-se’n conforme a la seva major capacitat”. "Tal com als ulls sans poden veure el sol; les ments, amb la gràcia poden complir els manaments de la llei”. “Amb la gràcia es recomana més i aprenem que "ningú no es gloriegi en l'home"”. “La font no ens deixa, si no la deixem nosaltres”. “La gràcia és explicada amb els noms de la llet i de la mel: és dolça i alimenta. “Tota la vida dels cristians, de veres, és un alçar el cor. Dic els cristians que realment ho són, no els de |
nom a soles. Tota la
vida d’ells és un “amunt el cor!”. “Tinc goig de les bones obres, perquè sent per damunt de mi l'aleteig del teu empar. Si Tu no em guardes, jo sóc un pollet sols i em prendrà el falcó”. “Caganius som; que ens empari Déu sota l’ombra de les seves ales”. (Pensaments, Aureli-Agustí d’Hipona, 354-430, Pare i arquitecte de l’Església, filòsof i teòleg, en temps de l’ensulsiada de l’Imperi Romà d’Occident, nascut a Numídia). “Caminem amb dos peus: la humilitat és el peu esquerre, la confiança el peu dret” (Don Giacomo Alberione, 1884-1971, sacerdot catòlic italià). “Diu l’Apòstol: El qui lluita és continent en tot (1 Corintis 9:25), car no és possible de replegar-se per a la batalla contra els principats i els poders invisibles i malèfics si hom va fart de menjar, si viu oprimit pels lligams d’aquesta carn miserable, que sempre té desigs contra l’esperit” (Filoteu el Sinaïta, monestir de l’esbarzer en Flama, Edat Mitjana). “Senyor, dóna’m serenitat per a acceptar les coses que dec canviar en ma vida. Senyor, dóna’m valor per canviar-les, però sobretot dóna’m saviesa per distingir-les” (Oració de la qual no consta l’autor). “Si la vostra religió no us fa sants, us condemnarà. Simplement és la pompa pintada per entrar a l’infern” (Charles Spurgeon, 1834-1892, predicador baptista britànic, el príncep dels predicadors). “La renovació de les nostres natures és un treball de gran importància. No és cosa d’un sol dia. No sols tenim una casa nova per bastir, sinó una d’antiga per enderrocar” (George Whitefield, 1714-1770, famosíssim predicador revivalista a Gran Bretanya i Nordamèrica). “Qui tem Déu té cura de la seva ànima i s’allibera de les companyies malvades” (Talassi de Líbia, s. VII, “Centúries”, 2:63). “Santifiqueu-vos i santificareu la societat” (St. Francesc d’Assís, “trobador del Gran Rei”, 1182-1226, místic cristià italià). “Procura amb totes les forces de no fer mai res per plaure els homes, ni mantenir enemistat contra cap germà: així seràs acollit de Déu” (Discurs de gran utilitat sobre l’abat Filèmon, anònim, s. IV-VI, de la Filocàlia, el clàssic de l’espiritualitat cristiana oriental). “Una vida no cau rendida en un instant. Allò que és tota una vida sols pot rendir-se en cada vida” (Jim Elliot, 1927-1956). “No hi ha dreceres a la santedat. No hi ha cap camí fàcil per a dominar la carn. El caràcter cristià és una qüestió de creixença, no pas de secrets ni de fórmules. El creixement porta temps. I també pren la disciplina de la pregària, de l’estudi, de la recerca del cor, de la sensibilitat als precs de l’Esperit Sant, i de l’obediència sòlida. Sempre deu començar amb un agraïment renovat per la inacabable gràcia de Déu, i un sentit d’haver estat alliberat per a poder dur una vida de santedat” (John White). “La santedat és la fita de la redempció, per la qual Crist es donà ell mateix per nosaltres perquè devia redimir-nos de qualsevol iniquitat i purificar per a ell mateix un poble propi delerós de bones obres” (Charles Hodge, 28·12·1797-19·6·1878, gran teòleg presbiterià nat a Philadelphia). “Sens sancta volentat no pots amar Déu. Sens sanct membrar, entendre e amar ta ànima no pot haver repòs. Sens sanctetat no vuyles servir ne esser servit. Mes ama sanctetat que tos parents. Sens sanctetat no vuyles hauer honrament. Si vols sanct morir hages sancta vida. A tos peus dóna sanctes carreres, e a tes mans sanctes obres Mes cregues haver sanctetat per gràcia e per don que per tes obres. Sens sanctetat no vuyles hauer honrament. No desitges haver sanctetat per haver honrament. Compra sanctetat ab totes coses. Per negunes coses no venes sanctetat. Tots los bens terrenals no valen una sanctetat de home”. (“Llibre dels 1000 Proverbis-capítol XXV, De Sanctetat”, de Ramon Llull, 1232-1316, català de Mallorca, gran místic i savi català). “Contra bondat i grandesa de Déu no vulguis ésser bo ni gran” “Com pus sovint recordaràs i entendràs Déu, pus sovint l’amaràs i el temeràs” “Prega Déu segons les sues condicions i no segons les tues” “Car a Déu convenen grans obres, pots a Déu demanar grans coses” (Llibre dels 1000 Proverbis, de Ramon Llull). “-Digues, amant, ¿on és el teu poder? Respongué -En el poder del meu Amat -¿Amb què t'esforces contra el poder dels teus enemics? -Amb les forces del meu Amat. -¿Amb què et conhortes? -Amb els tresors eternals del meu Amat”. “-Digues, foll, ¿has vist un home que sia orat? Respongué que ell havia vist un bisbe que tenia a la seua taula molts gots i molts plats i moltes plates d'argent, i tenia en la seua cambra molts vestits i gran llit, i en les seus caixes molts diners; i en la porta del seu palau hi havia pocs pobres”. (Llibre d’Amic e Amat, 1283, Montpeller/ Montpelhièr, Occitània, Ramon Llull, el català més universal). “Què en som, d’honrats en ser deshonrats per buscar l’honra de Déu!" (Sant Joan d’Àvila, 1499 ó 1500 Almodóvar del Campo-1569 Montilla, sacerdot catòlic d’ascendència jueva) “A muntó persones no volen ser sincerament sants, i és probable que alguns que assoleixen o aspiren a la santedat no sentiren mai gaire temptacions de ser éssers humans” (George Orwell, pseudònim d’Eric Arthur Blair, 1903-1950, escriptor antitotalitari anglès i lluitador antifeixista a Catalunya). “Ànima que no lluita és ànima perduda, sens esperança. Ànima que no ora, és ànima vençuda abans de combatre” (P. Tomás Morales Pérez, S.J., Macuto, Veneçuela, *30·10·1908-+l1·10·1994, Alcalà de Henares, fundador de moviments catòlicoromans). “Sols hi ha una desgràcia: no ser sant” (Léon Bloy, autor cristià convers francès, *11·7· 1846- +3·11·1917 Bourg-la-Reine). “És un cel, si n’hi pot haver a la terra, per a qui s’acontenta sols acontentant Déu i no fa pas del propi acontentament” (Teresa de Cepeda y Ahumada, Santa Teresa de Jesús, 1515-1582, mística castellana perseguida per la bestial Inquisició espanyola). “És gràcies a ell que vosaltres esteu units a Jesucrist, ja que Déu ha fet d'ell la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santificació i la nostra redempció” (1ª Lletra als Corintis, 1:30, de l’apòstol Pau, ca. 55-57). “La santificació és un dels regals més gloriosos que, pel Pacte de la Gràcia, el Mitjancer concedeix al sant. Cobreix tota la seva natura sencera, mental, espiritual i física (...) cada creient, qualsevol que sia la mesura de la seva fe, hi deu estar ben assabentat de la seva actitud, perquè punts de mira errats envers aquest tema segurament ens adreçaran per mal camí fora del Crist viu. És forasenyat de pensar que, malgrat que les heretgies d’avui en dia hagin afectat les doctrines del Crist, del pecat i de la Regeneració, la Santificació és tan senzilla com no caure en l’afectació. Fins i tot ministres cauen en aquest trist engany. Els homes espiritualment fervents uns s’oposen estrictament a les heretgies sobre això, d’altres introdueixen instruccions de catequesi i de trona, i en llurs escrits, envers una errada tan fonamental; però d’alguna manera no s’adonen mai que la doctrina de santificació pot ser posada en perill i fan fallida a l’hora de posar-hi l’Església a l’aguait” (Abraham Kuyper, 1837-1920, “The Work of the Holy Spirit”, 1900, pàg. 431). “Trob que tant la ment com el cos es cansen ràpidament amb la intensitat i fervor en les coses divines. Que fos tan incessant com els àngels en la devoció i fervor espiritual” (David Brainerd, 1718-1747, heroic missioner nordamericà entre els indis). “Hem de recordar a través de les nostres vides que a l’esguard de Déu no hi ha gent menuda ni llocs petits. Sols una cosa és important: ser persones consagrades al lloc que Déu té per a nosaltres, en cada moment” (Francis A. Schaeffer, 1912-1984, famós i influent líder i escriptor evangèlic conservador però secular i crític front al fonamentalisme insensible, molt obert a temes intel·lectuals i artístics, a No Little People, Ch. 1). “Enlloc hom es troba millor que on vol el Senyor que siguem” (S.Ezequiel Moreno y Díaz , 1848 La Rioja-1906 Navarra, bisbe catòlicoromà). “Lliura’t plenament a la Providència misericordiosa... i queda en pau. Viu sempre com si aquest fos l’últim dia de ta vida, perquè el demà és insegur, l’ahir no te pertany, i sols l’avui és teu” (St. Maximilià Kolbe, frare catòlic màrtir, *1894 prop de Lodz, Polònia sota ocupació russa- 14·8·1941 camp d’extermini d’Auschwitz). “El secret de la santedat consisteix a no cansar-nos mai d’estar començant sempre” (P.Rey, clergue i autor catòlicoromà). “El sant no és pas l’ésser humà que no cau, sinó l’ésser humà que Déu troba sempre dempeus” (Anònim). “La vertadera perfecció mai no roman immòbil, ans sempre està creixent de bé en millor” (Gregori de Nissa, * ca.335-+ 385 ó 395, un dels Pares Capadocis). “No voler ser perfecte és un delicte” (Sant Jeroni, 340 ó 347– 420, orador cristià, traductor de la Vulgata, que esdevindria la versió oficial catòlica en llatí de la Bíblia). |
|
7)
CAP AL CIM, LA SANTEDAT
|
| “La santedat és la
caparruderia de complir la voluntat de Déu sempre i malgrat
qualsevol entrebanc” (P. Alberione). “Déu, qui va preveure la teva tribulació, t’ha armat especialment per passar-hi a través. No pas sense dolor però sí sense taca” (Clive Staples Lewis, 1898-1963, novel·lista cristià nordirlandès). “Estudia la santedat universal de la vida. La teva completa utilitat en depèn, els sermons no et duren sinó una o dues hores: ta vida predica tota la setmana. Sols que Satan pugui fer d’un ministre cobejós un amant de ser lloat, de fruir, de la bona taula, li ha arruïnat ja el ministeri. Lliura’t a la pregària i obtin els teus escrits, els teus pensaments, les teves paraules, de Déu” (Robert Murray M'Cheyne, 1813-1843, predicador i escriptor protestant escocès). “Els sants de debò tenen llurs ments, en primer lloc, inexpressablement complaguts i adelitats amb les dolces idees de la natura gloriosa i amable de les coses de Déu. I açò és el resort de totes llurs delícies, i de la crema de tots llurs plaers” (Religious Affections, d’en Jonathan Edwards). “Una vegada quan jo cavalcava pels boscs per la meva salut, el 1737, vaig baixar del meu cavall en un indret apartat...Tinguí una vista que fou extraordinària per a mi, de la glòria del Fill de Déu. Segons puc calcular, això durà com una hora, i em mantingué la major part del temps en un riu de llàgrimes i sanglots ben audibles. Vaig sentir una ardor ànimica que no sé com expressar més que dient que quedí buidat i anihilat; estimar-Lo amb una pura i santa amor; servir-Lo i seguir-Lo; ser perfectament santificat i purificat amb una divina i celestial puresa” (Jonathan Edwards). “Com a delícies de Déu en la!seva pròpia belmesa, necessàriament Ell deu adelitar-se en la santedat de la criatura que és un sotmetiment i participació en la seva Santedat, com vertaderament la lluïssor d’una joia, abraçada pels raig del sol, és una participació o derivació de la lluentor solar, encara que en un grau immensament inferior” (Jonathan Edwards, 1703-1758, pastor, teòleg i missioner cals indis nordamericans). “Què volem dir amb santedat? Santedat és quelcom que pervé de Déu. I tant com la posseesques, n’heretaràs tots els trets...Mentre més posseeixes de Déu, més ets fet com Déu. Però, deu ser una santedat que hagi crescut dins de tu. Si la santedat no ve de la part més profunda de tu, sols és una màscara. La mera aparença de santedat és tan intercanviable como un vestit. Però... quan la santedat és produïda en tu per la Vida que hi ha ben al teu fons, aleshores aqueixa santedat és real, duradora i l’essència genuïna del Senyor” (Jeanne Marie Bouvières de la Mothe Guyon, Madame Guyon, 1648-1717, capdavantera del quietisme francès, empresonada durant 4 anys a la Bastilla pel totstemps malvat Borbó). “No faças peccat e seras sanct” “Més ama sanctetat que tos parents” “Mes creegues hauer sanctetat per gràcia e per don que per tes obres” “Tots los bens terrenals no valen una sanctetat de home” (“Llibre dels 1000 Proverbis”, cap. XXV, de Ramon Llull, 1235-1315, català de Mallorca, místic i savi). “-Digues foll: has diners?. Respongué: -He Amat. -has viles, ni castells, ni ciutats, comtats ni ducats? Respongué: -He amors, pensaments, plors, desigs, treballs, llanguiments, qui són millors que imperis ni regnats”. “A la part dreta de l'amor està l'Amat, i l'Amic està a l'esquerra, i per això sense que l'Amic no passi per l'amor, no pot pervenir al seu Amat”. “Grans hosts i grans estols s'han reunit d'esperits d'amors, i porten senyera d'amor on hi ha la figura i senyal de llur Amat; i no volen dur en llur companyia cap home que estigui sense amor, per tal que llur Amat no hi prengui deshonor” (“Llibre d’Amic e Amat”, 1283, Montpeller/ Montpelhièr, Occitània, Ramon Llull, el català més universal). “La fe manté l’ànima en una santa distància davant aquestes infinides fondàries de la saviesa divina, on aprofita més la reverència i la santa temor que res que es pugui fer segons llur suprem intent per atansar-se a eixa claror inaccessible on aquestes glòries de la natura divina sojornen” (Dr. John Owen, ca.1616-1683, teòleg protestant anglès). |
“Hem estat ficats
per a les aigües calmes, però Déu prefereix marinar”
(“Fulls holandesos, Pregària d’Intercessió”). “El teòleg pensa força a tomb de Déu. El devot pensa a muntó en Déu. És millor ser devot que teòleg, i millor encara ser teòleg devot” (No en consta l’autor). “La veu interior em diu que seguesca combatent contra el món sencer, encara que em trobi sol. Em diu de no tèmer aquest món sinó que avanci duent en mi sols la temor a Déu” (Mahatma Gandhi, 1869-1948, independentista i místic indi). “Pren Déu com a espòs i amic amb qui totstemps caminis i no pecaràs, i sabràs estimar, i seran fets les coses adients amb prosperitat per a tu” (Juan de Yepes, St. Joan de la Creu, 1542-1591, místic castellà empresonat per la Inquisició, a “Dites de llum i d’amor”, Andújar). “En el camí a l’amor diví hom no pot mai dir Prou!” (Pare Pius de Pietralcina, 1887-1968, sacerdot catòlicoromà italià de la Primera Orde beatificat). “La impassibilitat és l’absència de moviment de l’ànima cap a la maldat; obtenir-la és impossible sense la misericòrdia de Déu” (Talassi de Líbia, s. VII, “Centúries”, 1:40). “L’extrema impassibilitat produeix pensaments lliures; però el màxim coneixement ens posa aprop d’aquell qui és supremament incognoscible” (1:73). “No et conformis amb cap grau de santificació. Crida sempre: “Senyor, deixa’m conèixer més de mi mateix i de tu” (Lletra de George Whitefield, 1714-1770, famosíssim predicador revivalista a Gran Bretanya i Nordamèrica). “Requereix més del poder de l’Esperit de santificar la granja, la llar, l’oficina, la tenda, la botiga que no pas de santificar l’església. Requereix més del poder de l’Esperit de santificar un dissabte que de santificar un diumenge. Requereix a muntó més del poder de l’Esperit de guanyar diners per a Déu que de llançar un discurs per Déu. Els covards no guanyaren mai el cel. No reclameu mai que sou engendrats de Déu i que teniu la sang reial que corre per les vostres venes a no ser que pugueu provar el vostre llinatge per aquest esperit heroic; atrevir-se a ser sant a pesar d’homes i de diables” (Autor desconegut). “La santedat és el fi de la redempció, per la qual Crist es donà ell mateix per nosaltres perquè devia redimir-nos de qualsevol iniquitat i purificar per a ell mateix un poble propi delerós de bones obres” (Charles Hodge, 28·12·1797-19·6·1878, gran teòleg presbiterià). “La santedat de debò consisteix a fer la voluntat de Déu amb un somriure” (Mare Teresa de Calcutta, 26·8·1910- 5·9·1997, monja albanesa de l’opció pels pobres a l’Índia). “Trob que tant la ment com el cos es cansen ràpid amb la inensitat i fervor de les coses divines. Ah, que jo fos tan incansable com els àngels en devoció i fervor espiritual” (David Brainerd, 1718-1747, heroic missioner nordamericà entre els indis). “No podem copsar el significat vertader de la santedat divina en pensar en algú o en quelcom molt pur i llavors aixecar el concepte al grau més alt que som capaços de concebre. La santedat de Déu no és simplement allò millor que sabem imaginat infinidament millor. No coneixem res com la santedat divina. Es manté apartada, escadussera, , intractable, incomprensible i inabastable. Sols l’esperit del Sant pot impartir a l’esperit humà el coneixement de la santedat” (Aiden Wilson Tozer, 1897-1963, destacat pastor protestant nordamericà). “Déu és més glorificat en nosaltres quan estem més satisfets en Ell...la capacitat de tastar una cosa deu precedir el nostre desig per la dolçor d’aquella...El fi principal de l’home és glorificar Déu tot gaudint-Lo per a sempre més i vivint per fe en la gràcia futura...l’essència de la fe és ser satisfet amb el Déu complet que és per a nosaltres en Jesús” (Future Grace d’en John Piper, *1946, pastor baptista nordamericà). |
|
8)
LA RESSURRECCIÓ
|
| “Rep tots
els dies com a una resurrecció des de la mort, com un nou gaudi
vital; troba’t cada eixida de sol amb tals sentiments de la divinitat
de Déu, com si l’haguessis vist, i totes les coses,
creades de nou per a tu: i sota el sentit d’una tan gran
benedicció, deixa el teu cor joiós lloar i magnificar un
Creador tan bo i gloriós” (Una crida seriosa a una vida devota i
santa, 1728, d’en William Law). “Però si Crist està en vosaltres, encara que el vostre cos hagi de morir per culpa del pecat, l'Esperit us dóna la vida, ja que Déu us ha fet justos. I si habita en vosaltres l'Esperit d'aquell qui va ressuscitar Jesús d'entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell qui va ressuscitar el Crist d'entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals” (Lletra de l'apòstol Pau als Romans, 8:10-11, des de Corint, Grècia, cap a l'any 58). “Si prediquem que Crist ha ressuscitat d'entre els morts, com és que alguns de vosaltres neguen la resurrecció dels morts? Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida és també la vostra fe. Fins i tot donem un fals testimoni de Déu mateix, ja que testimoniem en contra d'ell quan diem que ell ha ressuscitat el Crist: si és cert que els morts no ressusciten, Déu no l'ha pogut pas ressuscitar. |
Perquè si els morts no
ressusciten, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha
ressuscitat, la vostra fe és il·lusòria, encara
viviu en els vostres pecats. En conseqüència, els qui han
mort en Crist, també estarien perduts sense remei. Si
l'esperança que tenim posada en Crist no va més
enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima
de tots els homes. Però, de fet, Crist ha ressuscitat d'entre
els morts, com a primícia de tots els qui han mort. Ja que la
mort vingué per un home, també per un home vindrà
la resurrecció dels morts: ixí com per la seva
unió amb Adam tots moren, així també per la seva
unió amb Crist tots tornaran a la vida. Però
cadascú en el moment que li correspon: Crist, com a
primícia; després, el dia que ell vindrà, els qui
són de Crist” (Lletra de l'apòstol Pau als Corintis,
15:12-23, d'Efes estant, cap al 55-57).
“El cos d’en Benjamí Franklin, Impressor (com la coberta d’un vell llibre, el contingut esquinçat i els rètols i daurats descolorits), jau ací, menjar per a cucs; però el treball no es perdrà, perquè apareixerà (com ell mateix creu) de bell nou en una nova i més elegant edició, revisada i corregida per l’Autor” (Epitafi de la tomba d’en Benjamí Franklin, 1706-1790, estadista científic i filántrop nordamericà, escrit per ell mateix). |
|
9)
EL JUDICI
|
|
“Mireu no us prengui que,
mentre guardeu la terra, perdeu el cel” (Valeri Màxim, ca. 20
a.C.–ca. 50, autor romà).
“...ningú no
és empentat al cel ni llençat a l'infern per ser nat l'un
cals crístians i l'altre en ambients pagans o ideologies atees;
perquè algú hagi experimentat l'amor, el perdó i
l'acceptació de Déu, i perquè un altre no hagi ni
tan sols oït promeses ni gests d'esperança...El
destí etem de l'home depèn d'una decisió tan
radical que exigeix també eternitat. Tothom té, en sa
vida, una oportunitat per la qual pot ser totalment ell mateix- no sols
l'adult qui, bé o mal, gaudí de la vida i conegué
Déu i el Ressuscitat, malgrat que en vida no els hagi oït
nomenar. En un llàmpec tothom rebrà l'avinentesa d'optar
pel Crist: pagans i també febles mentals que no arribaren mai a
sostre de la consciència i llibertat- ¿Com fer definitiva
i irrevocable la vida pecaminosa d'algú que en els fons no
rebutjà mai Déu de manera clara?...” (Blasi Pascal,
1623-1662, savi i matemàtic occità, a Pensaments).
“El Judici Final serà la
diada en el qual finirà el «ball de disfresses»”
(P.Rey, clergue i autor catòlic).
“Qui coneix Déu com cal
forma fites bones i reposa al cor en la temor de Déu.
Qui té un reialme
efímer no és com qui en té un d'etern; no
és com qui l'adultera,
|
ni l'home benigne com el
depravat; el llenguatge sincer no és com la mentida.
i que ens trobàssim a recer del càstig diví, i no teméssim la ira espantosa de Déu, ni ens espaordís el seu
infern, creat per a tot el qui peca i falta a sa paraula,
àdhuc tindríem el
forçós deure d'obeir-lo, de refusar les ambaixades de la
passió,
de renunciar sincerament a una
vida que no és eterna.
Veiem que Fortuna obra amb els
seus com la flama amb la llenya d'on brolla...”
(Ibn Hazm de Còrdova, a
la seva refinadíssima obra El Collar de la Coloma, escrita
durant el seu exili polític a Xàtiva la bella, La
Costera, any 1022, mentre el Khalifat es desintegrava entre
conspiracions).
“Si tens vergonya de declarar
la teva falta a un home, i home pecador, ¿què
faràs en la diada de la vinguda final, quan tots els homes
veuran al descobert tota la teva consciència” (St. Bernat de
Clairvaux, nat a Fontaines, França, 1090-1153, teòleg i
predicador medieval).
“Si algú s'avergonyeix
de mi i de les meves paraules davant aquesta generació
adúltera i pecadora, també el Fill de l'home
s'avergonyirà d'ell quan vindrà amb els sants
àngels en la glòria del seu Pare” (Marc 8:38).
|
|
10)
EL CEL
|
| “...Si un dia la vida
t’arrabassa de mi Si tu mors o ets lluny de mi Poc m’importa si tu m’estimes Car jo també haig de
morir
Tindrem per a nosaltres l’eternitatDins el blau de tota la immensitat Al cel, ja no cap de problema Amor meu creus que ens estimem? Déu aplega els qui s’estimen” (Hymne à l'Amour /Himne
a l’amor, cançó de Léon Durocher, 1894, cantada
entre altres per l’Edith Piaf).
“El cel és per a aquells
que hi pensen” (Joseph Joubert, 1754-1824, moralista francés).
“No mai, com quan mor un
ésser estimat necessitam creure que hi ha un cel” (Jacinto
Benavente, 1866-1954, dramaturg foraster).
“Ningú, mai, no
arribarà al cel que no hagi enviat el seu cor per endavant”
(Souz).
“És el final,
però per a mi, el començament de la vida” (Paraules
darreres abans de morir penjat pels nazis el 1945, del pastor
evangèlic Dietrich Bonhöffer, ànima de
l'Església de la resistència antihitleriana i gran
teòleg per a la postguerra).
“Podríem definir el cel
com al lloc que els homes eviten” (Henry David Thoreau,
1817-1862, escriptor estadounidenc i clàssic de la
noviolència i de la llibertat).
“El Cel és cel,
perquè no hi ha egoisme” (P. Mendizabal, clergue catòlic
basc).
“La vida és per a cercar
Déu. La mort per a trobar-lo. L’eternitat per a posseir-lo”
(P.Rey, clergue i autor catòlic).
“El cel no és per als ases”. “El cel no és per
posar-hi palla”.
“La justícia va pujar al cel, perquè a la terra no hi
podia viure”.“Si t’arreplega la calma, del cel guanyaràs la palma” (Refranys catalans). “Al cel, menjarem coquetes en
mel” (Dita popular valenciana, que recorda una certa visió
tradicional, materialista i plebea i potser enfastijada per la
pressió inquisitorial, de la “idea” del cel).
“Si en el cel fos possible
d’estar trist, la nostra única pena fos de no haver lliurat a
Jesús nostra vida des de la infantesa” (No en consta l’autor).
“Convé que els temps
sien aspres per tal de no estimar-se aquesta vida. Convé, i
és medecina, que la vida present sia atribulada, a fi que
estimem la vida futura”.
|
“Si tu tenies el blat al cel
obert, per tal d’evitar que es podrís, el desaries al sostre.
Canviaves el forment de lloc i en canvi deixes que el cor s’esgarre en
coses de poca lliga! Guardaves amunt el blat?: alça-hi
també el teu cor!”.
“La fe dels cristians -els
descreguts i immisericordes se’n burlen- és aquesta: diem que,
acabada aquesta vida, n’hi ha una altra; que els morts ressuscitaran i,
al final, hi aura un Judici”.
“Els qui volen viure en Crist,
és menester que patesquen menyspreus dels qui no hi volen viure,
els quals se’n riuen dels qui són feliços en tot
allò invisible, i els diuen: “Però què et penses
tu, tararot? És que ho has vist, això en què dius
creure? O és que algú se n’ha tornat de l’altra vida per
contar-t’ho?...” S’està burlant de tu qui es vanta de posseir
les coses que es veuen. Però guaita bé si té
allò que diu. Apa, segueix avant: mira bé si gaudeix de
la felicitat de la qual, pomposament, parla”.
“Quins seran els teus plaers a
la Jerusalem celestial? “I gaudiran de les multituds i dels estols de
la pau” El teu or i argent seran pau. Les teves finques, ta vida,
serà pau; pau el teu Déu. Tot desig serà en tu
pau...Ton Déu serà tot per a tu; el teu menjar per
asseciar-te, beguda per no patir set, claror per poder veure-hi, el teu
recolzament per no defallir. Ell, tot sencer, et posseirà a tu
tot sencer. No caminaràs més a cops de colze amb
ningú, perquè ells també ho tindran tot: complert
seràs tu, complert serà l’altri.
“Déu hi serà la fita dels nostres desigs: el veurem
infinidament, l’estimarem sense ensopiment, el lloarem sense fatiga.
Aquest ofici, afecte, acte, serà, sens dubte, com la vida
eterna, comú a tots els remuts”. (Aureli-Agustí d’Hipona,
354-430, Pare i arquitecte de l’Església, filòsof i
teòleg, en temps de l’ensulsiada de l’Imperi occidental, nascut
a Numídia).
“L’inaccessible junt a
l’impenetrable unit a l’inexplicable, l’inexplicable alhora que
l’incommensurable; això és el cel” (Victor Hugo,
1802–1885, poeta, dramaturg i novel·lista romàntic
francès).
“A l'home bo la mort cap mal no
fa, ans és mitjà per on traspassa a Déu”
(Ausiàs Marc, el gran poeta català, 1400-1459,
València).
“Som nats per a morir i morim
per a viure. Com a sembrat de Déu, amb prou feines florim en la
terra, florim plenament al cel” (Russell M. Nelson, LDS Church News,
4·1992, General Conference of the Church of Jesus Christ of
Latter-day Saints).
“És que de fet aspiraven
a una de millor, és a dir, a la Pàtria celestial. Per
ço Déu no s'avergonyeix que l'anomenin llur Déu,
car els tenia amanida una ciutat”(Lletra als Hebreus 11:16, cap al
68-70, atribuïble a Apol·los o potser a Pau o a
Bernabé).
|