AL VENT

Qualsevol moment de Renaixença nacional ve de la mà de Déu: "buscant la llum, buscant la pau, buscant a Déu, al vent del món". I amb un esperit fresc i ple de coratge, un crit de llibertat, de joia, de pau i d'amor. "Al Vent", d'en Raimon, cap al 1960-62, reuneix tots aquests trets bàsics de les renaixences i, de fet, els especialistes i estudiosos la consideren com a punt de partida de la Nova Cançó Catalana que tant féu pel país i de la nova embranzida a les acaballes del franquisme. Contra l'acartronament academicista de la cultureta, contra l'extremisme estrambòtic, contra l'arcaisme fonamentalista antipàtic i ressec, la solució és aquest esperit sempre novell de generositat sincera, recerca oberta i alegria fraterna.

Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a Déu,
al vent el món.

La vida
ens dóna penes,
ja al nàixer
és un gran plor,
la vida
no és més que això.

Però nosaltres al vent,
la cara al vent,
el cor al vent
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món,...
els ulls al vent,
al vent del món,...