TEMPLES DE PEDRA O TEMPLES DE CARN?

Fóra positiu que totes les esglésies venguessin totes les riqueses supèrflues que tenen, perquè l'obra de Déu, segons l'evangeli, sols ha de dur sarró i sandàlies, ni tan sols diners al sarró. La Bíblia no prohibeix que un creient sigui ric: a les comunitats cristianes n'hi havien de tota classe social (Abraham o Salamó eren molt rics, per ex., en l'Antic Testament), el que prohibeix són les riqueses injustes. Prou comunitats cristianes primitives i també posteriorment han practicat el comunisme de béns, anomenat "comunisme no científic o precientífic" pels marxistes.
Algú va i diu: "però llavors se’t presentaria el dilèma d'on vas a pregar a aquest suposat Deu teu". Vet ací el prototipus de gran desconeixement que molts ateus -la gran majoria-, tenen d'aquests temes -ajudats entusiàsticament, això sí, per les rutines i desviacions de la Cristiandat-, perquè el sentit originari del mot església (ek-klesía) es refereix a la gent (assemblea de cridats per Déu), no pas al temple. De fet, els cristians primitius es reunien en cases particulars, a l'aire lliure o en catacumbes en èpoques de persecució (milers de km. de catacumbes sols a Roma). Fins al s. IV no tenim constància de temples "cristians" tal com ara els entenem per deformació cultural. I a la Bíblia diu: "Els vers adoradors no m'adoraran ni a Jerusalem ni a Samaria sinó en esperit i en veritat", ço és: cap necessitat de cap temple. Pregar és diàleg i és ser conscient de les limitacions humanes, i és parlar amb Déu com parles amb ton pare o amb un amic, i això no requereix aqueixes supostes cerimònies que tu et penses, car no t'interessa el tema, no te l'has mirat i, naturalment, en saps molt poc, però parlar en parles a bastament, igual que els blavers parlen de filologia.
El mateix Jesús digué al Sanedrí: "Jo destruiré aquest temple i el rebastiré en tres dies", el Sanedrí l'acusà de voler carregar-se el temple de pedra en pla terrorista, però l'Evangeli diu que es referia al propi cos (el "temple" de carn) i a la seva ressurrecció. Dietrich Bonhöffer, pastor de l'església alemanya antinazi i barceloní d'adopció, parlava d'església i de cristianisme "sense parets", directament dins el món.
No cal demanar pas perdó a Déu amb paraules repetitives o sense sentit, com ensenyen les comedietes televisives de consum en boca de monges mig embogides, ans cal parlar a la pròpia consciència. Parl amb la meva consciència i amb el Déu dels qui hi creiem, i és una llibertat de consciència -principi de les llibertats democràtiques occidentals tal com ara les entenem, de fet fins i tot les Corts catalanes foren la continuació de les treves de Déu de l'abat Oliba- que l'integrisme ateu no podran matar ni tan sols matant cristians, com sovint han fet al llarg del darrer segle.