L'HOME MESURA DE TOTES LES COSES?

L'home mesura de totes les coses són els Estats confessionals ateus, que no em semblen gens ni mica seductors.
Quant al subdesenvolupament, llançar totes les culpes contra USA (com si Europa occidental no hi tingués part!) o fer aquesta caricatura del que són els USA (com si a les tvs d'aquí, per ex., no tinguèssim bruixes i toreros, folklòriques i inquisidors, pícaros, soplones y caciques, Rappels, Aramis, Rociítos, Jesulins, Aznars, Zaplanes, RodríguezIbarres, Ansons, Mariaconsueloreines, Boadelles i Alejovidals, Gil y Gils i molts altres grans sinistres i cutres d'Espanya) és un capítol més de l'americanofòbia barata que nega Catalunya. "Les quatre pedres angulars del caràcter en el qual l'estructura d'aquesta nació fou bastida són: Iniciativa, Imaginació, Individualitat i Independència" (Edward Rickenbacker, 1890-1973).
Encara que Occident desaparegués, els països subdesenvolupats seguirien igual, perquè és endògen, cultural. Parlant amb un líder exguerriller sudamericà em reconeixia que la gent hi viu totalment al dia i pensa a ballar i a xalar, no pas, d'entrada, a pencar ni a elaborar la pròpia història. Fins i tot potser que, malgrat l'explotació econòmica d'Occident sobre el Tercer Món, el mateix model econòmic occidental els obliga sovint a sortir de la misèria extrema. És certament demagògic i tercermundista llançar les culpes a Occident, tot i reconèixer que bé se n'aprofita i els explota.
I és que "On no hi ha esperança, no pot haver-hi esforç" (Samuel Johnson, crític i escriptor britànic). Sols gent que creu en la transcendència -que té temps en l'eternitat- fan esforços considerables. Llull o Gaudí eren místics cristians. Què ha donat de si l'ateisme? Stalin, Lenin, Mao...? Ni tan sols Voltaire era del tot ateu. Els qui creuen que tot acaba a la tomba, en el fons, pensen, que no val la pena acalorar-se tant. D'ací la indolència i la dessídia en què l'ateisme sociològic colga una societat i la duu a la decadència, cercant-li una discreta eutanàsia dolça.

DE FILÒSOFS RACIONALISTES (=MECANICISTES)

La supèrbia i la megalomania del racionalisme ortodoxe és un deliri, i tot just perquè manca, paradoxalment i irònica, de cap base racional.
La raó, la bona lògica, és una eina, com poden ser-ho una lupa o un telescopi o un microscopi, per esbrinar temes concrets (i sempre provisionalment, perquè sempre podem descobrir coses noves en tot afer). Però no pot ser de cap de les maneres una totalitat, una filosofia, per la senzilla raó que no coneix la totalitat de la realitat de les coses ni la totalitat de la ciència ni tampoc no podrà mai conèixer-les.
Per tant, negar, posem per cas, la possibilitat d'un Déu no pertany a l'àmbit de la ciència ni de la lògica, sinó si de cas a l'àrea del desig o del parer especulatiu: de la metafísica. Metafísica atea, però metafísica.
Per contra, qui nega Déu no té excusa, perquè si volgués, simplement adreçant-li un repte en oració, segons expliquen les Escriptures, podria rebre'n una resposta a mida. Si no vol fer aquest experiment senzill, gratuït, a l'abast de tothom, i refusa un pacte d'amistat amb el possible Creador de tot, sens dubte que, si Déu existeix, és una postura ben poc intel·ligent i ben caparruda i frívola. I si no existís, poc hi arriscaria i, no fer-ho, també és de ser poc intel·ligents i ben caparruts i frívols.
Sostinc que el mal tec i els enrabiats prejudicis de bona part de l'independentisme català contra Déu i la seva profunda ignorància de tots els temes relacionats (equivalent a la ignorància dels blavers contra la ciència filològica: una ignorància envanida, orgullosa, pertinaç, folklòrica, irracional i encabotada, és a dir, no pas simple ignorància, sinó ignorància viciosa i culpable) són la causa dels desastres de Catalunya i de la seva opressió i desaparició sota la bota espanyola.
Això sembla voler explicar-nos el nostre gran Ausiàs en aquests versos crítics amb els resaberuts "discordes" entre ells, i els secrets d'Amor com a alternativa. 

Ausiàs March parla dels filòsofs

L'enteniment          en qui juí no és clar,
forçadament             ha prendre opinions;
voluntat mou            sofístiques raons,
fent-les valer          e per bastants passar.

Si com florí         qui bona color fa
e no val res,           coneguda sa llei,
n'ha pres a mi          qui en pensa muntí a rei
dient raons             que veritat desfà...

Alguna fi             en aquest món se troba
ne és vera fi,          puix que no fa l'hom fèlix:
és lo començ            per on altra s'acaba,
segons los córs         que entendre pot un home...

Los filosofs          qui aquella posaren
en si mateixs           són ésser vists discordes.
senyal és cert          que en veritat no es funda.
per consegüent,         a l'home no contenta...

Si com l'eixorc       qui a Déu no esmenta
que li don fills        assenats e adrets
e, quan los veu         ésser folls e contrets,
nova dolor              davant ell se presenta.

Plena de seny,        molt hòmens són qui es vanten
d'haver vist ells       l'amor, e conegut,
portants d'aquell       escrits en llur escut:
no l'han sentit         e de sos fets s'espanten.

Als naturals no par    que pusquen fer-se
molts dels secrets      que la deitat s'estoja,
que revelats            han estat a molts martres
no tan sobtils          co·ls ignorants e aptes.

Així primors          Amor a mi revela
tals que els sabents      no abasten a comprendre
e, quan ho dic,         de mos dits me desmenten,
dant a parer            que folles coses parle.

Llir entre cards,      lo meu voler se tempra
en ço que cap amador     sap lo tempre.
Ço fa l'Amor,           a qui plau que jo senta
sos grans tresors:      sols a mi els manifesta.