El fracàs de la laïcitat política

Deixeu-me recomanar-vos tres llibres, un excés probablement pel que sol·licito indulgència. Dos son recents, La Gran ruptura y La Anarquía que viene, del professor Francis Fukuyama conegut pel seu polèmic El fin de la historia, i l'altre del periodista Robert D. Kaplan, també notori per un altre treball anterior Viaje al futuro del imperio.

Aparentment ambdues obres tenen poc en comú. Fukuyama descriu amb dades estadístiques i documentals abundants, els problemes que ocasiona la destrucció del capital social en les societats desenvolupades, pels canvis de moral. En aquest sentit és interessant la seva anàlisi històrica de la concepció moral, que posa de relleu una evidencia excessivament menystinguda: la sageta del temps no camina inexorablement de sistemes de moral fonamentats en l'autocontrol personal i col·lectiu, cap a sistemes més i més permissius, sinó que uns i altres models s'alternen.
Kaplan ens il·lustra sobre un possible futur del món a curt termini en termes realment inquietants, sobretot perquè els elements que descriu ja estan presents, s'ofereixen avui davant els nostres ulls. Malgrat la crítica intensa que es desprenen de les dues obres cap dels dos autors és un antisistema. Tot al contrari. És pública i notòria la defensa que fa Fukuyama del règim liberal i de l'economia, igual que Kaplan.

El tercer llibre no és d'actualitat: El Personalisme d'Emmanuel Mounier. I si els textos dels autors americans constitueixen un diagnòstic imperfecte però ben real de la nostra societat, el de Mounier el cito per un altre motiu: penso que malgrat la distància en el temps des de que va ser escrit, conté una bona part dels fonaments de la resposta als problemes diagnosticats més de mig segle desprès, pels dos primer autors.

I és que gran part dels problemes de la crisi mundial i social que ens afecta assenyala la fi del que ha estat la ideologia dominant del segle XX: la laïcitat, amb la seva incapacitat congènita per reconèixer la dimensió espiritual de la persona, i per tant per la seva incapacitat de entendre-la en la seva dimensió integral.

Per a precisar conceptes he de dir que hi ha dos tipus de laïcitat. Un, purament instrumental com a terme oposat a confessional. En aquesta concepció l'Estat és un àmbit neutral, no confessional, no bel·ligerant, que no prejutja res, alhora que valora positivament el desenvolupament del fet religiós. És per aquesta raó que la Constitució espanyola, que és laïca, protegeix no solament la pràctica sinó el sentiment religiós i tot. Aquesta laïcitat instrumental pròpia del model occidental parteix del supòsit que el cristianisme és un fet positiu. Està en l'arrel de tot el sistema de drets que valoren la persona: la dignitat irrepetible de cada individu, la seva llibertat, el valor de l'altre. La Revolució Americana i la seva Declaració d'Independència però també en bona part la Revolució Francesa arrenca d'aquesta arrel. El nostre paradigma vigent, la Declaració Universal de Drets Humans, resulta incomprensible sense els implícits de la cultura i l'espiritualitat cristiana.

La dimensió espiritual de la persona i la seva concreció religiosa també es fonamenta no únicament de llibertats, sinó de seguretat: la nostra societat necessita cada vegada més policies, perquè cada cop hi ha menys consciències educades.

L'altre sentit de la laïcitat, el que ha impregnat tot una època, és ideològic i polític. Aquí la laïcitat és bel·ligerant i entén la religió com un fenomen que ha de ser combatut o com a molt, tolerat com un afer privat. La laïcitat ideològica política expulsa el fet religiós de l'espai públic, i el persegueix, castiga i ridiculitza en l'àmbit mediàtic, perquè pretén suprimir-lo. Són els hereus d'una fracció fracassada de la Revolució Francesa que varen inventar un culte i una divinitat, la "Deessa de la Raó", units a les restes d'un altre i més gran fracàs històric, dels qui pensaven i ho continuen fent en la religió com l'opi dels pobles.

L'expansió contemporània del laïcisme ideològic, radica tant en la seva força en el camp de les costums, com en el seu valor econòmic. Aplicada a grans grups de població com "desideratum" social, la laïcitat ideològica no construeix persones i comunitats, sinó individus cosmopolites, això és, isolats, consumidors perfectes en una economia de mercat. Avui és una evidència pràctica i teòrica que aquesta forma de pensament no dóna resposta als problemes que ell mateix ha engendrat. I no la té per tres raons: la primera, per la seva feblesa històrica com a fet recent, contrari a la Tradició, en el sentit que ens ha estat transmès pels antics a que ja es refereix Plató, és a dir, pels més propers a la divinitat, al sentit espiritual i religiós. També perquè s'oposa a tota l'antropologia humana. Sempre des que existeix algun registre perceptible de cultura -és a dir d'alliberament de la natura- la humanitat ha estat religiosa. La columna vertebral de la nostra forma de pensar, la filosofia de Plató i Aristòtil sorgeix en un medi profundament religiós. Quan Plató al Fileb raona en termes de transmissió dels deus, ho fa referint-se als "palaioi" (els antics), els més pròxims a l'origen diví. El sentit religiós és inherent a la condició humana. Si és així, l'intent de eradicar-lo havia de produir desastres. Aquest ha estat el signe del segle XX.

La segona raó perquè el seu fonament conceptual genera barbaritats teòriques quan perd el fil espiritual, transcendent nutrici. ¿Quina societat pot construir-se des de el materialisme científic, on l'individu és simplement un mitja dirigit al fi de transmetre els gens de l'espècie?. Si jo sóc un simple producte de l'atzar, la meva consciència és una ficció i el grau de determinació dels meus actes tan gran que la llibertat esdevé il·lusió, una simple convenció cultural i no una necessitat radical del "ser persona". Si els meus sentiments son una manifestació de determinades reaccions químiques i la mort la fi de tot, ¿per que m'he de privar de res i no he d'esclafar qualsevol conjunt proteínic amb figura humana que s'oposi als meus desitjos, als meus interessos. ¿I amb aquest materials quin tipus de societat es vol com construir?.

El resultat de la laïcitat ideològica i del seu fonament materialista -tercera raó- quan ha aconseguit l'hegemonia política està a la vista. Són els Stalin, Hitler, Mao o Pot Phol.
La laïcitad ideològica com proposta política (una altre cosa és el dret a la llibertat personal de no creure) ha fracassat. És hora de recuperar el sentit de la historia i amb ell la plenitud de la condició humana; del ser persona i del seu sentit de la transcendència. 
 
Josep Miró i Ardèvol
(pres a:  http://www.e-cristians.net)

Aconfessionals, no laïcistes

01/11/2001
Hi ha un debat pendent a la nostra societat que resulta alhora necessari i prioritari. Es tracta de resituar al lloc real el laïcisme i concretar en fets els drets que la Constitució espanyola atorga a les religions reconegudes en general, i a la catòlica en particular. L'Estat espanyol, com la majoria d'estats europeus, és aconfessional. Això és, no té religió; en altres paraules, és neutral davant les diferents opcions; neutral, però no indiferent, perquè valora positivament la dimensió religiosa. Els articles 16.3 i 27.3 de la Constitució deixen clares ambdues qüestions, que alhora han de relacionar-se en el cas dels catòlics amb els acords amb la Santa Seu de 1979. Aquesta naturalesa aconfessional i afirmació positiva del fet religiós queda clarament reflectida en el cas de l'ensenyament de la religió a l'escola pública, com estableixen les lleis orgàniques de llibertat religiosa (Art. 2.1 C), Dret a l'Educació (Art. 4 C), i d'Ordenació General del Sistema Educatiu (la famosa LOGSE) en el preàmbul i disposició general segona. Tot això res té a veure amb un marc legal laïcista, on el fet religiós queda exclòs de la vida pública i relegat a la privacitat.  Per tant, les normes de convivència, de que ens hem dotat mitjançant un pacte històric, no fonamenten cap principi laïcista i aquesta concepció té especial consideració o prerrogativa específica, més enllà de la que pugui exercir al marc general de les llibertats fonamentals (expressió, associació, etc.). No existeix un “dret” a rebre formació laïcista a l'escola, ni a disposar d'un cos de mestres com sí que n’hi ha en matèria religiosa. El laïcisme no és una categoria superior que arbitri sobre les religions en l'espai públic, sinó una opció personal i privada. Tot això no afecta només a l'àmbit de l'ensenyament o de la pràctica religiosa, sinó també a la consideració de les Institucions: Ajuntaments, Parlaments, Governs. Per això és necessari un realiniament de les categories i pràctiques laïcistes i religiosa en la nostra societat. I aquesta és una tasca que ens concerneix a tots. © 2001 E-cristians.net (Aquest grup és catòlic i pròxim a UDC, jo no hi sóc totalment d'acord però en línees generals sí. Pens que realment l'Estat espanyol dista de ser un Estat aconfessional com ho és per ex. els EUA. I és que com més majoritària és una nació, una religió, etc. en un Estat, més pelut ho tenen en tot les minories nacionals, religioses, etc. EUA van tenir la sort, en la seva constitució, de presentar molta diversitat religiosa, això permeté de manera natural també la resta de llibertats democràtiques).