Élits catalanes i secularisme agressiu.

- Em sembla que els fets històrics demostren prou clarament que l'hipotètic Déu no existeix.. Massa  animalades s'han fet i es continuen fent en nom seu.

- És molt difícil demostrar científicament l'existència o no de Déu, perquè el contingut no podria veure bé el continent, per així dir-ho. Indicis sí, dades: Jo n'he aportades de ben elaborades i de tota mena, vosaltres no, ni heu donat més raonament que el que puguin donar els blavers contra la unitat de la llengua catalana. La vostra autoindulgència hi és extrema. Però hi ha coses que són viscerals, sia catalanofòbia, cristofòbia, la creença en el Paradís del Proletariat o d'altres semblants.
Quant als crims fets en nom de Déu ja he demostrat que simplement era la coartada i la disfressa d'interessos ben polítics. Quan ens hem secularitzat tots els grans genocidis han estat obra de secularistes, així queda al descobert la real mà del botxí vertader, abans amagada pel concubinat Estat-Església.
El que en definitiva mostra la Història humana és la natura humana, tan dubtosament bona com per desemmascarar les ideologies que prometen el paradís en la terra amb el nom de socialisme-revolució-comunisme-anarquisme i semblants però que en la realitat històrica sols porten caos, guerres i dictadures policials.
És patètic veure com el secularisme s'escuda en els desastres mundials per argumentar que no hi ha Déu, com si Déu hagués de llevar-nos la llibertat de fer les coses al nostre aire i mal. Déu no és un tirà: ens dóna llibertat de ficar els dos peus en la galleda, no pas per conèixer-nos Ell, que ja ens coneix bé, sinó perquè ens coneguem nosaltres mateixos, que no ens volem conèixer.
Si tan afectats estiguessin tota aquesta "justa gent" pels desastres del món, esmerçarien molt més temps i diners a ajudar els dissortats, que és com funciona la realitat. Sincerament, jo no veig que ho facin, per tant, crec que són sols pretextos i excuses de mals pagadors. Quan cada dia moren 40.000 infants de desnodriment i malalties simples al món no pot ser just que malbaratem tants diners en capricis, luxes, tabac, etc. etc. Si ho fem -que ho fem!- és que realment estem fent figa al que diem creure: que som egoistes i hipòcrites, inconseqüents.
Però hi ha hipòcrites que ho reconeixen i uns altres hipòcrites –els pitjors- que ni ho reconeixen. Que això és dur? I què voleu, que us conti la rondalla de Caputxeta vermella? Mireu, en aquestes altures de la vida, no em vingueu amb romanços de "nois bons": és la realitat, no pretenc pelar-li les peres a ningú. La vida és dura, ara, per a molts milions de persones, i ho ha estat per als nostres pares i avis i pot ser-ho també per a nosaltres. Si no us agrada el que us dic, se men'n fot, senzillament: jo sols parl per a hipòcrites i egoistes que se n'adonin, els altres millor deixar-los per impossibles.

- No em sembla un problema de Déu per amunt o Déu per avall, sinó que és un problema que la gent es prengui les  coses seriosament i no en pla tantsemenfotista.

- El tarannà cristià crida al sacrifici i això, a més, per raons màximes. El tarannà secular crida a viure bé la vida i per raons molt menors, perquè després de la vida sols hi ha el clot, segons volen creure. Lògic que al cristià Euskadi hi hagi independentisme fort mentre q a la supersecular i progre Catalunya no hi hagi més que desastre, incongruència mental i vergonya. I, sobretot, panxacontentisme, perquè, si ací s'acaba tot, lògic que no calgui acalorar-se per res. El panxacontentisme i el pessebrisme són fills naturals del secularisme i del pensament descregut, per la via ràpida o per la indirecta, però ho són sense cap mena de dubte.

- Em sembla que fer veure que tot depèn de la voluntat divina és una manera molt bèstia de voler continuar enganyant el personal i de no voler tocar de peus a terra.

- Trobes que jo estic enganyant el personal? Doncs si és així si que em prenc molèsties. Moltes més que tu. Demostra'm en què estic enganyant jo, si us plau. Demostra'm que les dades que he anat aportant no són certes o que els raonaments que faig són errats. Això no és potser qie sia impossible però estic convençut que tu no ho sabries fer. Segurament ni te'n prendries la molèstia.
Perdona, però jo estic molt més peus a terra que tu, i crec que ho estic demostrant a bastament. Jo don molta informació i vosaltres no la païu, no pas perquè no sia bona, sinó per simples prejudicis secularistes, més falsos que un duro sebilià.

- Però prediques que els catalans hem de ser creients, que ve a ser el mateix.

- Dic que on hi ha fe hi ha sempre glòria, i aport dades i exemples (Euskadi, Lituània, Irlanda, Polònia...) que vosaltres no aporteu més dada ni exemple que els vostres prejudicis antireligiosos (santa tradición estantissa). No tinc la culpa que preferiu la fossilització en una època històrica ja superada: això és responsabilitat vostra. Les conseqüències se les collirà cadascú, com en tota llibertat.
Déu no pidola, i això és una cosa que tampoc no heu après, perquè d'aquests temes no voleu aprendre res.
Dit en pla fort (en pla bèstia, qie dius tu): Qui tombi, tombarà. Ja us apanyareu amb Déu.
Quan St. Vicent s'exilià devers Europa, segons el model apostòlic de qui parla de la fe i no és atès en una vila, s'espolsà les espardenyes, que vol dir: no en vull ni la pols, caigui sobre ells el que han sembrat.

- Si hem d'enfocar les coses d'aquesta manera,  deu ser encara més autodestructiu que l'èlit cristiana o presumptament cristiana sigui tan botiflera.

- No és ni més ni menys destructiu: són fenòmens paral·lels, perquè tota sense raó i tot extremisme es criden l'un l'altre. La secularització catalana és prou antiga, pel que conten, tant com la decadència nacional. El 1331 és considerat "Lo Primer mal any": tot seguit vénen les unions, la pesta negra (on moriren entre 1/4 i 1/2 de la població catalana), la guerra contra Castella i Gènova, el compromís de Casp, la guerra civil catalana, els Catòlics-Inquisició...Al s. XIV ja hi havia monjos que traduïen el Decameró o Bernat Metge -un cortesà acusat de corrupció i de l'assassinat del rei Joan- feia gala tant d'erudició bíblica i clàssica com de protoateisme (de fet l'ateisme és molt antic, no és cap novetat com creieu vosaltres, en l'Antic Testament ja n'hi ha casos d'ateisme documentats).
L'èlit cristiana és tan botiflera com les altres élits de ca nostra (per ex., la nostra cultureta es troba en realitat molt venuda, sols que guarda les aparences i els tòpics rutinaris: són felibres), i ho és per la defecció i l'hostilitat de gent com vosaltres. Si en la guerra civil -i abans- la burgesia i l'Església catalana hagueren d'aliar-se a Madrid i fins i tot amb Franco (malgrat ser catalanistes) fou per la persecució a matadegolla dels revolucionaris secularistes, dedicats a afusellar indiscriminadament, cremar esglésies, saquejar, etc. Amb gent tan cacauera perdrem sempre totes les guerres, i els que hi penseu semblant, encara que no actueu semblant, esteu també enganxats al desastre.
Madrid encantat de tenir uns secularistes catalans tan rucs que empenyen les élits dirigents catalanes (les que subremenen les cireres a ca nostra) a la submissió i l'esclavatge inevitable. La culpa és vostra, dels qui no analitzeu això ni ho voleu esmenar, sols aneu "a la contra", en comptes d'analitzar geoestratègicament la correlació de forces (com dirien Gramsci o Mao). Normalment vosaltres no sabeu diferenciar tàctica d'estratègia, ni analitzar classes ni correlacions: són temes que no pareixen preocupar-vos. Però si us preocupàs realment fer un esforç per traure Catalunya del sot, pens jo que us ho hauríeu d'haver plantejat una mica més. Vosaltres no teniu nivell formatiu en aquests temes, però tampoc no sembleu preocupar-vos-en gens, en realitat: Després del clot no hi ha res i ni Catalunya us passarà factura (penseu implícitament). La nocreença duu normalment, sociològicament, a un menor grau de responsabilitat, ho vulguem o no.

- No cal dir que em refereixo a CiU al Principat, a les Illes potser seria Unió Mallorquina (?) i del País Valencià i de la Catalunya Nord no sé ni què hauria de dir.

- Com de costum, els princepatins no esteu massa informats. Viviu prou còmodes a la reserva índia pujolista.
Al PV, BNV és allò que més s'hi atansa, però tampoc (les bases són esquerranes i poc formades, la direcció tendeix a imitar CiU, però és socialdemòcrata). Però al PV pràcticament tot el nacionalisme és d'esquerres i secularista, i especialment ACPV-El Temps. Abans de la guerra civil hi havia regionalisme i nacionalisme de dretes, i prou, però era perquè hi havia molt creient rural i autoctonista i Blasco Ibàñez i els republicans lerrouxistes feien gala d'un anticlericalisme molt agressiu.
L'altre dia vaig veure el rètol en castellà d'una església evangèlica on assistíem fa anys, tota empastifada d'enganxines antifeixistes i d'ACPV. Són els mateixos que en comptes de tapar el nom en castellà de l'Ajuntament de Castelló a les papereres, tapen l'escut amb les quatre barres i la corona de ciutat franca (veges tu si són ignorants, irracionals i bèsties). Com volen guanyar-se la gent d'església, la gent corrent, la gent d'ordre, la gent que està criant fills, si, en comptes d'un diàleg sa i amistós, sols plantegen l'agressió gratuïta? Amb eixa gentola tan resubnormal anem a la tomba: raonen tan bé, a nivell català, com els etarres a nivell basc.
Al País Valencià la situació de l'elit eclesial sempre ha estat deficient, els actuals bisbes, com tots els que nomena el Papa actual, són de línia molt conservadora, de vegades integristes (si bé modernitzats, la qual cosa és encara més perillosa, perquè van a l'atac). Tanmateix hi ha un sector més o menys filocatalanista entre clergat i catòlics actius que pot estar entre el 5-20% segons àrees, que té prou autonomia però poc poder.
L'aprovació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua d'un standard filocatalà com a oficial per a la Comunitat Valenciana ha obert de rebot les portes de l'Església valentina, la qual es negava a utilitzar oficialment la llengua catalana amb el pretext del conflicte idiomàtic irresolt. Ara fa poca han anunciat oficialment (fins i tot eclesiàstics blavers) que acceptaran la nova normativa. Això obre per primera vegada esperances a una certa normalització lingüística dins l’Església Catòlica, que tindria sens dubte un bon reflex social. De fet, a mesura que la llengua recula lentament en l'ús social, l'acceptació dels trets catalans, en l'ensenyament, etc. augmenta entre tothom, fins i tot entre espanyolistes i votants del PP.
Cal dir que des de fa pocs anys la normalització lingüística de l'Església catòlica a les Illes és notable, ja té un nivell acceptable.