"La irreligiositat de què fan gala diversos mitjans de comunicació de gran audiència.
Ens trobem amb una societat clarament postreligiosa, que corre el risc de rodolar vers un infraracisme irreligiós. De fet, la principal forma d'intolerància és la que s'anomena "secularisme militant" o "all-embracing secularism", o humanisme secular, la terminologia forense americana: un moviment difús però generalitzat, pel qual la moral és una qüestió de preferència, que eixgeix aïllar la cultura humana de tota referència transcendent.

És pertinent recordar que les tres principals repressions massives del s..XX han compartit un biaix irreligiós i, ensems i paradoxalment, un biaix contra les minories religioses. A Turquia, els Joves turcs, -de rel islàmica, però fent bandera del laïcisme-, van perpetrar un genocidi contra els armenis, amb més de 2000.000 de víctimes. Al III Reich, els nazis -de matriu cristiana, encara que fent gala de paganisme i esoterisme- van exterminar vora 6.000.000 de jueus. A la Unió Soviètica, els comunistes -d'origen majoritàriament ortodox, però d'ateisme militant- van menar a la mort a més de 2.000.000 de persones, amb una sobrerepresentació catòlica i musulmana".

(De "121 propostes per a l'encaix dels musulmans en la societat catalana", maig 2000, Mohamed Jahja Babeli i Jordi Banyeres).

Jo diria del cristianisme una cosa semblant al que diem de la democràcia burgesa o dels USA: que és la pitjor religió o creença... si exceptuem totes les altres.

De fet, els països poderosos, amb democràcia, separació de poders, llibertats individuals, nacionals, societat civil forta, etc. són quasi tots d'arrel cristiana.

Donem un colp d'ull al món i la cosa és incontestable. Gràcies indirectament o directament al cristianisme s'aboliren l'esclavatge, els sacrificis humans, el canibalisme, l'extrema marginació de les dones, el dret del pare a assassinar tota la descendència (vigent fins al 480, any de l'oficilització del catolicisme com a religió imperial), etc.

Igualment, els personatges de major talla mundial solen ser cristians, a ca nostra tenim per ex. un Gaudí (el nostre major artista, segurament) o un Llull (el nostre major místic i autor més prolífic, a més de normalitzador lingüístic). En Muntaner, potser el major patriota dels temps gloriosos era un creient fervent. El mateix Macià sabia tractar molt bé amb les esglésies (a diferència del seu inepte entorn, tal com ell molt bé coneixia).

Igualment coses com els drets humans, el marxisme, l'anarquisme, la separació de poders, les ONGs, el feminisme, els moviments nacionals d'alliberament, els de les minories sexuals, etc. tots naixen d'un context cultural cristià i són prou impensables en un altre context.

Això prova a bastament la fertilitat del cristianisme a tots els nivells front a la relativa eixorquesa d'altres creences. Per alguna cosa deu ser, perquè les casualitats no existeixen, existeix la causa-efecte i les causalitats (per a un bon investigador i un bon científic).

Crec una manera molt parcial i esquemàtica tractar un fenomen tan complexe i variat com el cristianisme -o d'altres grans fenomens- amb simples visions pròpies. Cadascú és molt lliure de pensar el que li plagui més, però hi ha fets incontestablement lapidaris que cauen del propi pes: les nacions més poderoses són protestants, vivim en un món fet a colps d'invents "protestants", els règims ateus han estat absolutament repressius, miserables i desastrosos...els majors catalans de tots els temps eren místic cristians i fins i tot conec pocs personatges públics ateus que hom tingui en bon concepte (potser en Twain, i encara aquest no tinc clar que ho fos). Pensar autísticament, al marge proves fefaents, no sols és escolàstic i anticientífic, ans és tancar-nos portes a la realitat i al futur.

  Altrament hi ha també una gravíssima errada en l'explicació tradicionalista que l'Església ha fet del cristianisme, en presentar-lo, tal com feien els fariseus, com a llistats d'obligacions, rituals, dogmes i prohibicions. Si llegim els Evangelis t'adones que no hi té res a veure: és llibertat, misericòrdia i un esperit molt nou, fresc, obert i creatiu, desconegut en general en altres creences i ideologies. El text bíblic és un text obert, no dogmàtic o encarcarat, sinó exegètic (d'estudi i consciència, vitalista).

El cristianisme en si no té la culpa directa de les interpretacions rígides i impositives que certs clergats n'han fet en propi interès.

I és que aquest tema, com a muntó d'altres, és molt complex, car en les religions hi ha molts aspectes diversos: els textos, els contextos històrics, les variants, les creacions socials i culturals, els grups, les institucions, les traduccions, les interrelacions... Simplificar-ho tan extremadament com alguns fan trob que és no entendre'l gens, segurament per aversió (en part comprensible, donades les circumstàncies històriques i sociològiques que hem patit i hem provocat els catalans).

Veig que la ignorància i el menyspreu tancat de la majoria dels independentistes catalans sobre aquests temes són tan durs, blindats i refractaris com els que poden mantenir els blavers en temes filològics. Això impedeix el sorgiment de partits independentistes de centre o ample espectre, la tendència al marginalisme d'extrema esquerra -encarcarat i incapaç d'evolucionar ni renovar-se, que és l'autèntic progressisme-, i la desconfiança de gran part de la ciutadania catalana, que sí creu en Déu (cap al 75%, front als independentistes catalans, la gran majoria ateus o agnòstics) i, encara que no ho digui "perquè no s'estila" (hi ha pressió social contra parlar d'aquests temes públicament, com n'hi ha contra altres com ara els temes lingüístics, nacionals, polítics, etc.), no es refia dels dogmatismes antireligiosos d'arrel jacobina.

Per fòrums, llistes i racons d'Internet de quan en quan lliges coses que et sorprenen una mica i fan feredat, i que fan ser pessimista (ideologies ferèstegues i irracionalment, descompensadament agressives). Crec que tothom hauríem de ser aconfessionalistes (el laïcisme és un confessionalisme més, és bàsicament antireligiós), separació estricta de poders públics i creences, i total llibertat d'expressió. El que passa és que, per sociologia i història, podem saber que allò que és socialment dominant en una societat, ofega vulgues no vulgues les veus discordants i acaba esclafant la llibertat dels grups minoritaris, siguen cristians, musulmans o ateus. A més majoria menys possibilitats per a les minories, ve a ser una llei històricosociològica.

De moviments cristians, com d'altres històries, n'hi ha de moltes castes ben diverses. Sovint justs paguen per pecadors, com en tot. És com ficar dins el mateix sac Batasuna, Endavant i CiU, PNB o ERC perquè tots són "nacionalistes". Sempre hauríem de filar prim en tot i no amollar simplement la primera impressió que ens en donin els mèdia, etc. (que sovint es troba molt manipulada, tal com manipulen nacionalismes, manipulen també uns altres temes). Pensem altrament que, a ca nostra, sols els grups amb un fort suport cristià són políticament forts: PP i PNB en primer lloc, CiU, CC i PSOE en un segon. Els grups de tomb més laïcista (com IU, ERC...) són més febles i inestables (i no parlem ja dels grups d'extrema esquerra). I això també és realpolik, potser amarg com una medecina, per a alguns, però fets cabuts, al capdavall, que no són anul·lables amb rabietes ideològiques ni coses per l'estil.

Cadascú ha de plantar cara amb la seua pròpia consciència quan parlem de temes de consciència i de creença, que tenen una part abismal. Segur que mai no hi farem prou, mentre algú estiga morint-se de fam (que dissortadament és de suposar que serà sempre) i nosaltres tenint coses supèrflues. És a dir, èticament, no tenim justificació possible (i això, si ho penseu de debò, és moralment molt gros). El sentit de la meva fe parteix tot justament de reflexions un tant abismals com aquesta.

El cristianisme és esperança i és fe: esperança i fe genèriques, d'ací i del més enllà. Sense fe les coses no surten. Sense esperança ningú no resisteix molt. El cristianisme és passets petits i quotidians, és resistir. Normalment és no perdre massa temps odiant, ni emborratxant-se, ni pensant en filigranes sexuals il·limitades, ni fumant canuts. És més aviat ordre i família. És una mica pensar en certs valors morals o ètics.

No és que els cristians corrents sien essencialment millors que la resta de gent, però en aquests trets d'estabilitat i constància sí que ho són una mica més. I aquests trets són els que, a la llarga, donen solidesa i estabilitat a una cultura, que es basa en els petits fets quotidians de molta gent, no pas en les idees d'unes elits més o menys cultes o snobs.

Els irlandesos, els polonesos, els lituans, els croats...també han resistit com els bascs amb el seu catolicisme a Imperis molt despietats, i han tirat endavant.

Els mateixos relats bíblics solen tenir gran agudesa psicològica. la de la versemblança, que indica fins a quin punt la natura humana és sempre la mateixa.

Certament l'hebreu bíblic no és una llengua de molta exactitud literària, tanmateix és una llengua sorprenent i única en un munt d'aspectes.

Dels relats bíblics corprèn l’afinament psicològic extraordinari: la Bíblia és una eina de primer ordre, també, per comprendre la Història i la psicologia humana. Per això la gent q no la coneix solen ser uns analfabets profunds en aquestes dues matèries i, per derivació, analfabets en política i en tracte humà, coses ben greus en independentistes q han de guanyar-se el catalanam per a la causa.

"L’ànima d’un famolenc es nodreix sempre millor i més higiènicament que no pas la de qui s’ha atipat" (Màxim Gorki).

Quan Catalunya era forta era molt cristiana, hi havia unes elits almenys molt cristianes (com ara als EUA, posem per cas). "Lo fonament d'aquesta vida és la veritat de Nostre Senyor Jesucrist coneguda en les Escriptures evangelicals" (Arnau de Vilanova,  savi català, 1310, a Lliçó de Narbona).

"El Senyor t'obrirà...el cel, per donar pluja a la terra en la seva saó...Et posarà per cap i no a la cua,  seràs sempre damunt i no mai a sota, si creus els manaments de Déu..." (Deuteronomi 28: 9-14).

Ara que s'esmicola té unes elits independentistes sovint molt anticristianes, d'uns prejudicis molt irracionals en aquestes qüestions, que no solen atendre a raons. Ser anticristians és, per a aquestes elits, un tret d'identitat però, implícitament, un rebuig del sacrifici i de passar comptes a les clares.

Ser anticristià és la manera més potent i ràpida de descostellar i de descohesionar una nació. El bisbe cofundador del catalanisme polític, Torras i Bages, ja s'ho ensumava i ho va prevenir sobre el catalanisme acristià de l'Almirall. I mentre els bascs han resistit, a través del franquisme i tot es van enfortir, els catalans anem a la tomba a passa prou ràpida.

La Intelligentsia independentista catalana, generalment tan snob (va de supermoderna quasi sempre, sense saber realment ni què és la modernor: de joves criden slogans espantaàvies molt estratosfèrics, de majors són sibarites felibres volterians dedicats als bombos mutus), juga a estigmatitzar algunes coses que no comprèn -o que comprèn que costen molt esforç, cosa que rebutja perquè..."volen viure", diuen, amb el qual raonament demostren quant poc saben de la vida en si i quan enganxats a l'escolàstica i/o a succedanis es troben-, .....com ara el cristianisme. Es tracta d'un simple prejudici, com pugui ser-ho l'antisemitisme o l'anticatalanisme: llei de l'embut, interessos creats, rutines, el que diran, la por la ridícul, veritats a mitges, estereotips, valoracions parcials...D'això en viuen i es retroalimenten indefinidament i sense baixar del carro.

A mi se me'n fumen, aquests snobismes tan corcats, perquè sé que sols condueixen a l'escolàstica, a les tautologies sublimement inútils i a l'eixorquesa creativa. No em tallen ni un pelet. Perquè m'interessa la vida i la realitat, no pas triomfar entre la nostra cultureta o amics d'en Joan Gaspart. Què hi farem: n'estic del tot convençut. No m'interessa perdre la vida ni el matar el temps.

En Internet he comprovat la incompetència profunda de gran part dels dits nacionalistes d'esquerra o de la cultureta, que en algunes llistes fins i tot m'han expulsat. Comprens, doncs, així, perfectament, com un Carrasco i Formiguera patí persecució i ostracisme tant des del feixisme integrista i inquisidor com des de l'esquerra anticristiana. Comprens això de l'stalinisme i de les persecucions contra minories dissidents.

A quina conclusió pots arribar, doncs? Simplement a aquesta: Catalunya té el que ara es mereix perquè gran part del catalam té un pensament (?) aberrant. Patim racisme i anem a la baixa per oligofrènia profunda i per manca de sentit de la justícia i de la realitat.

Mireu: a mi em surten els comptes de per què estem així. Però a la majoria dels nacionalistes d'esquerra no els hi surten: la culpa és del malvat PP, de la malvada CiU i del malvat imperialisme ianqui, perquè els nacionalistes d'esquerra som meravellosos, diuen. Doncs no, mentida podrida, això és un panxacontentisme pudent i vergonyós que no s'adiu gens ni mica a la realitat, una manca d'autocrítica malaltissa. A l'època de la resistència clandestina antifranquista sempre teníem a l'ordre del dia la crítica i l'autocrítica en la revisió de les nostres activitats agitatives i proselitistes. Tot això no sols es perdé ans no en queda ni el més remot record, ara sols hi ha una auntoindulgència molla i llefiscosa.

Jo, com ho he vist de moltes maneres (com a militant clandestí, com a propagandista de ràdio, com a regidor, com a ecopacifista, com a cristià, com a independentista, com a amic...) sé que no és com ho diuen aquesta colla de provincians de classe mitja amb sentiment de culpabilitat en fals (en tenen, sí, però on no toca i com no toca i, a més, la solucionen en fals, per a reblar més el desastre).

Jo no perseguesc el poder ni la fama. Després de veure tants desastres i misèries -i compartir-los- a mi se me'n fum. He perdut (guanyat) gran part de ma vida i dels meus diners fent coses molt interessants però que els nacionalistes d'esquerra normalment titllarien de bojades. Són, la gran majoria, uns incapaços i els resultats ho demostren a bastament. Tanmateix ells són sempre fidels a la pròpia tautologia, peti el que peti i encara que s'enfonsi el vaixell. Per què? Perquè ells són sempre les "víctimes" (victimisme) que tenen raó i "no volen fer mal a ningú", diuen. Doncs no, no es tracta sols d'això, de fer manifests que els surten gratis per dir com són de bons, sinó de moure realment el cul i arromangar-se i ajudar i escoltar la gent que realment n'ha de menester i no sols les estupideses que diuen els creguts del pub de progres universitaris.

De tota manera, coneixent els seguidors del Che i companyia (el Che no em sembla la part més negativa dels referents, és clar) em sembla que la provocació i ells estan fets la una per als altres. No donen per a més, fins ara. No hi perd pas del tot les esperances, perquè malgrat que el catalanam té unes premisses sovint prou falses i un pensament feble i imprecís (per això no surem), no hi ha mal que cent anys duri. El problema és si nosaltres durarem més que el mal o no.

Tinc ràbia. Sí, en tinc i amb tota la raó del món. Estic fart de la mentalitat escolàstica i especulativa d'aquesta progressia tan immobilista i decadent, tan curta de pas. Per a mi no són pas innocents, malgrat que ells s'hi vulguin fer passar. No me la pegaran. La ràbia me l'autolimit, simplement vull ser sincer i constructiu. Però dur: els bons temps ja s'escolaren i les bones paraules no milloraren molt en aquesta colla de bon vivants que diuen estimar Catalunya.

Estimar Catalunya és pelar-se el cul cercant coses noves i despenent temps, diners i matèria gris tots els dies, cercant arribar a gent nova, a immigrants, a indiferents (ficant-te al lloc d'ells). És recordar que en Moragues fou esquarterat i Carrasco afusellat. I és no ser tan convencionalment i mediocrement gregaris.

Cadascú sap el que dedica diàriament a esforçar-se de debò per la llengua i per Catalunya, així que cadascú s'ho miri. Tant com hi despenem temps i diners és el que en realitat estimem Catalunya. Això no pot pas enganyar. N'hi ha que en guanyen diners i n'hi ha que sols en perden: això també és molt indicatiu.

Si el catalanam fos tan incompetent per a la seva vida diària com ho és per fer surar Catalunya, viuríem amb un índex per càpita semblant a l'Àfrica subsahariana.

Fer manifestestets -en els quals ho donen tot gratis i ens conten el Món Feliç- i anar a les manis les diades de guardar i fer una xarreta snob al pub progre de torn això, perdoneu-me que ho digui així, amb ràbia, no és estimar Catalunya ni res que s'hi assembli. És, com a molt, estimar-se a si mateix (que ni això, perquè és estimar-se massa a cegues i massa irracionalment, infantilment, sense sentit de la realitat).

El nacionalisme d'esquerres que veig (i jo vinc de les esquerres, del POUM), em decepciona profundament i no em sembla a hores d'ara una ideologia ni un conglomerat social capaç de liderar res per la llibertat catalana. Quan Franco, s'escolaren 40 anys (com els hebreus al desert del Sinaí) abans que reaccionassin una mica i, encara així, sortiren en bona mida de les clavegueres perquè el Monstre algun dia s'havia de morir.

Hem de ser disciplinats com a rellotges suïssos, però autodosificant-nos segons les possibilitats de cadascú. Hem de tenir clar què podem fer i què no (cosa que rarament té clar un nacionalista d'esquerra, que vol entendre de justícia però no sap de lleis). Normalment els nostres enemics gasten mans de ferro en guants de seda davant la ciutadania, mentre que el nostre nacionalisme esquerrà sol fer al revés: molt crit ultrarevolucionari per espantar el personal... quan ni alcen un gat de la cua, amb això creen espanyolisme sociològic de rebot, i a més s'atrauen la repressió. Com poden ser tan oligrofènics? (A més, després tampoc saben defensar-se de la repressió: creen entitats sense credibilitat social, tipus Gestores, en comptes de cercar ONGs de drets humans i grups eclesials, que són els que tenen aparença moderada i suport internacional: però és que són cretins des del principi fins al final, carn de repressió i prou). I fins i tot quan ja la mateixa poli infiltrada ha deixat clar que els interessen els vidres trencats per criminalitzar. Doncs no, no poden estar-se de desfogar-se dient crits absurds i anacrònics com Visca Terra Lliure o d'un coeficient mental semblant.

Per què no aixequem el cap? Doncs està ben clar per a qui vulgui veure-ho. Encara així, la majoria no vol ni veure-ho. Com voleu, doncs, que ens en sortim?

Alguna cosa molt greu i central fa figa al nacionalisme d'esquerres com perquè les coses ens vinguin sempre tan mal donades. La Història ensenya, però sols als alumnes atents, als que no els sap greu aprendre coses noves. El nostre nacionalisme d'esquerres, simplement, està massa còmode i és massa autista com per voler aprendre'n res: ja li va bé, prefereix la mort de Catalunya a rectificar ni a reconèixer cap errada central pròpia.

Pels nostres carrers veig joves amb la bandera espanyola. Amb la bandera catalana en veig molt pocs, quasi no cap. Parl bàsicament del País Valencià. Què vol dir això? Jo ho interpret com a manca de caràcter i com a covardia i com a deixar el patriotisme sols per a les festes i diades de guardar (beateria). Aleshores tothom es fica la samarreta més ultramegasupernacionalista dins el ghetto, dins la gàbia (manis, concerts, places de toros...) on saben que ningú no els dirà res, ítem més: marca això de dur samarretes supercatalanesques. Pantomimes d'un fals decorat, perquè no hi ha esforç, sols una actitud barata: Nacionalisme de cartró pedra. "No és vençut sinó aquell qui creu ser-ho". (Fernando de Rojas). I amb la llengua passa igual: Conec independentistes que fins i tot tiren les culpes de la davallada del català a la immigració quan ells parlen normalment...castellà als immigrants. Aleshores què?

Un poble de pensament tan feble, d'actituds tan autoindulgents, de caràcter tan diluït, de tan poc esforç ni interès sols es mereix una cosa: desaparèixer.

A mi és un poble que em fa vergonya. Són milers de coses així...i parlen de milers de causes quan, com deia Macià, Catalunya sols ens té a nosaltres. Estan descentrats per covardia, per no voler plantar cara a la dura realitat. Tots els mals es criden els uns els altres i van junts com a bagots de raïm.

"...o mirar~te les coses del teu més pur deler
per terra trossejades,
i ajupir-te i refer-les amb eines ja esmussades.
(...)
si ets capas de forçâ el teu cor
i els teus nervis i cada fibra
a servî el teu moment, ni que et sembli que  han mort
fa temps, i persistir, quan res en tu no vibra
sinó la Voluntat que diu: "Aguanta fort!".
(...)
Si pots parlâ a la gentalla i mantenir-te noble.
anar amb reis --i no perdre l'aire senzill del poble;
(...)"
(“Si...”, J. Rudyard Kipling, 1865-1936, escriptor angloindi).

Catalunya, Catalunya, tan lluny de Déu i tan aprop d'Espanya!!

Una volta vaig veure una pel·lícula on escoltaven un crit gravat per a un film de terror que estaven fent i l'encarregat els deia: -està molt ben aconseguit. A una noia li rodolaven les llàgrimes per les galtes perquè sabia que era el crit de terror d'una amiga seva que havia estat assassinada. La màgia de la vida és així: bella i terrible.

Els silencis, doncs, de vegades ho diuen més clar que els brindis. Més que als brindis ens entendrien en uns altres llocs, on hi ha realment necessitats. El que cal és desemmascarar el genocidi psíquic espanyol amb els escrits més esmolats i en els llocs, moments i maneres més adients: ser molt fins i selectius (no hi ha més remei). Ens cal estudiar marketing i propaganda a fons. I no ho fem. I ser més decidits, amb més coratge: "Els espartans no demanaven quants enemics hi havia sinó on eren" (Agis II). Però aquestes coses, sense fe, són difícils.

I, a més: "No ens hem de deixar fer esclaus d´ambicions i desigs que no tenim i que els mediocres ens suggereixen a fi de dominar-nos" (André Maurois).

«Els poders establerts tendeixen al control, a la unificació i a l’explotació psíquica de llurs súbdits» (X. Rubert de Ventós, el meu filòsof preferit actual, independentista des de fa uns 10 anys i cristià des de fa uns 5). «Qui és savi i lliure sols influeix en l’altri en el sentit d’enlairar-se a la perfecció de la llibertat de cadascú» (Keyserling).

"Feu preguntes en lloc de donar ordres directes.
Permeteu que el proïsme salvi el seu prestigi.
Elogieu el menor progrés i tots els progressos.  
Siau càlid en l’aprovació i generós en l’elogi.
Atribuïu al proïsme una bona reputació que hagi de mantenir.
Encoratgeu l’altri. Feu que els defectes semblin fàcils d’esmenar.

Mireu que els altres se sentin feliços de fer allò que suggeriu"

 (Dale Carnegie)

Explica'ls com la policia espanyola tortura. De vegades jo els dic com fiquen una pístola per ces de "es detingudes. O com assassinen nins i dones kurds amb moderníssim armament espanyol. De vegades, amb gent tan benpensant i acomodada sols valen els electrocussons, però amb comptagotes, quan és el moment favorable. ”El món no es troba pas amenaçat per les persones dolentes, sinó per aquells que permeten la maldat” (Albert Einstein).

No has vist aquell film sobre la independència nordamericana? Unes jovenetes independentistes es deixen migvoler per uns soldats anglesos i tot seguit els punxen amb un punxó (és una paràbola, he, he...). Record un film soviètic sobre la 2ª Guerra Mundial: els nazis envaeixen Ucraïna, unes joves comunistes, per salvar una vila, fan com que estan prenent el bany -nues- al riu del bosc per desviar l'atenció dels alemanys d'un altre lloc, i canten perquè sapien que hi són...

"El deure d’un guerrer és el coratge, la disciplina, l’energia, la fortalesa, l’honor, l’estratègia, l’ardidesa en la batalla, la generositat, la capacitat per al comandament, la noblesa" (18:43 Bhagavad Guita). "Quan és de nit per als altres, l’ànima disciplinada roman desperta; quan els altres es creuen desperts, allò que tenen per claror és nit per al savi il·luminat" (2:69, Bhagavad Guita)

Això: força concentrada, estratègia ordenada i ben pensada, imaginació per improvisar en el moment crític i energia desimbolta per aplicar-ho amb rapidesa de reflexos. "L’entusiasta sempre venç l’apàtic. No és pas la força del braç, ni les armes, sinó la força de l’ànima que ateny la victòria". (Johan G. Fichte) "La vigoria d'una nació ve mesurada per aquells que fan coses, i no pels que en descriuen" (Edward de Bono).

Chopin és una autèntica síntesi de tot aquest camí de progressiva síntesi i concentració autodisciplinada a través del dolor suportat per no anar contra el seny diví. Trobem clarament en els seus meravellosos Nocturns o també a les Mazurques tota la sèrie que presenta com a fil conductor de la superació de la decadència caracteriològica (penseu que Polònia, pàtria del compositor, es trobava en vida d'ell ocupada i repartida entre Rússia, Prússia i Àustria-Hongria) en la seva música: primer hi expressa dolor (per a connectar amb el sentiment permanent del poble polonès), però en fa tristesa, nostàlgia i malenconia a fi que sia productiu, creador (explosiu a força d'amuntegar pressions negatives, com un Big-Bang), amb fondària moral i estètica, després transforma aquesta malenconia en finor matisada fins a extrems sorprenents, amb exactitud psíquica, i de cop la barreja amb una sobtada força i una energia fulgurant, com a descàrregues de força mil.limetrada, tot acabant en una bellesa estàtica, mística. Tot just és el camí, explicat musicalment pel millor romanticisme, cap a la metanoia (equilibri creador i vibrant) per a superar qualsevol decadència nacional.

En aquesta vida plena de malentesos i demagògies, m'han acusat prou vegades de sectari, inquisitorial, capvolat, etc. simplement pel fet de ser cristià (cal dir que jo no sóc pròpiament cristià de família, sóc convers, com en Llull, en Gaudí, en Rubert de Ventós, en Tolstoi o en Pau de Tars). Pel simple fet de dir-ho de vegades he vist/patit campanyes furioses i desmesurades. Naturalment que això és una bogeria que vull aturar enèrgicament, com cal aturar enèrgicament tota mentida o tot desordre destructiu. Per això, Oriol, perquè tu vas dir allò de la Inquisició, sectarisme, etc., vull deixar les coses clares com el sol del migdia. No n'hem de deixar passar cap igual que en futbol no s'ha de donar baló per perdut.

Cal netejar Catalunya de prejudicis i posar les coses al seu lloc vertader, acabar amb els miratges distorsionadors de boira i fumera, d'irrealisme i colonització mental. La culpa d'un jardí desastrat no és pas de les males brosses, sinó dels jardiners desastrats. No vull ser cap jardiner desastrat de Catalunya. I el tema de la fe no és que sia important, és que és el determinant. I és tot just això el q, contra prejudicis i desinformació majoritària ca l'independentisme (perquè tot just l'imperialisme castellà començà sempre pel cèsaropapisme, també a ca nostra), vull defensar la meva postura, el meu punt de vista, perfectament raonat. Què és un punt de vista minoritari, atípic, malmirat, etc. Sí!!! Però ser demòcrata és acceptar justament que puguin ser defensats punts de vista minoritaris, atípics i malmirats sense fer-los callar ni calumniar-los a les primeres de canvi.

Ser cristià no és ser un subnormal que li cau la bava, com pensen prou independentistes provincians i bonvivants, és la base de la civilització que governa el món i de gran part dels avenços democràtics i científics de què ara gaudim. Si no voleu ser agraïts al vostre pare, sigueu almenys reconeixedors de l'herència deixada.

Deú sols abandona a qui prèviament l'ha abandonat, diu la Bíblia. Mentre tinguem una barqueta, no li demanem que ens obresca el Mar Roig.

Tanmateix, el mateix Deú també avisa en la seva Paraula..."Ja que he cridat, i heu dit que no, he estès la mà; i ningú no es dóna per entès, heu deixat estar tot consell meu, i no heu volgut saber res de la meva reprensió, també jo em riuré de la vostra dissort, en faré escarni quan vindrà la vostra paor". (Proverbis 1:24-26).

"Jesús els digué: Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva". (Marc 6:4).

"S'havien de complir les paraules escrites en els llibres de la seva Llei: M'odien sense motiu". (Joan 15:25). Molt aplicable al nostre nacionalisme d'esquerres, que generalment ni s'ha estudiat/meditat/aplicat l'Evangeli, pedra angular de Catalunya i d'Occident.

"Encara deman: És que Israel no ha comprès la predicació? Moisès és el primer de contestar: Jo, per a engelosir-vos, em valdré d'un poble que no és poble; em valdré, per a irritar-vos, d'un poble sense seny". (Romans 10:19).