| La
democràcia estamental (Parlament), apareguda a Catalunya a
través de les Treves de Déu de l'Abat Oliba al s. XII
(quantes coses deu Catalunya al cristianisme, fins i tot el
parlamentarisme) és pocs anys anterior al parlamentarisme
normand
i, sens dubte, el mot anglès Parliament ve
del català Parlament. Durant molts anys (s. XIV-XV)
anglesos i catalans van ser veïns a causa de l'ocupació
anglesa de la Gascunya. El nostre més famós rei, autèntic fundador dels Països Catalans,Jaume I (dia, 9 d´octubre de 1238, lloc, Ciutat de València) explica a la seva Crònica: "quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del cavall e endreçam-nos vers Orient e ploram de nostres ulls e besam la terra per la gran mercè que Déu nos havia feita", després de la rendició de la ciutat. Ço és, dóna gràcies a Déu, adreçant-se a Jerusalem, perquè, com ell sabia molt bé: "El Senyor t'obrirà...el cel, per donar pluja a la terra en la seva saó...Et posarà per cap i no a la cua,seràs sempre damunt i no mai a sota, si creus els manaments de Déu..." (Deuteronomi 28: 9-14). Llull -el català més universal, normalitzador de la nostra llengua i encisador místic- coincideix amb el moment de major potència catalana a tots els nivells, quan els savis catalans repetien: "Lo fonament d'aquesta vida és la veritat de Nostre Senyor Jesucrist coneguda en les Escriptures evangelicals" (Arnau de Vilanova, Llicó de Narbona). Senyor, feliç el poble que et sap aclamar. Caminarà a la claror de la teva mirada" (Psalm 89:15). Però "Els malvats faran cap al Xeol i també les nacions que obliden Déu" (Psalm 9:17). Per això, finalment, ens arrencaren nostres fruits i branques, cremaren nostra soca, però nostres arrels no pugueren matar" ("Popul Vuh", llibre maia en parlar del genocidi espanyol contra els autòctons, 1523-1542). "Déu xiuxiueja en els plaers, crida en els patiments: és la megafonia per despertar un món sord" (C.S. Lewis). La gent del nord, els qui han estudiat la Bíblia, són lliures i nosaltres esclaus. Ells llegien i estudiaven durant els segles que nosaltres sols fèiem processons amb ciris i miraven qui el duia més llarg, i la que lluïa la mantellina més cara. Ells ja llegien (la Bíblia generalment, tot desplegant la capacitat de significats, dialèctica i ètica) quan a ca nostra la gent no volia ni aprendre a llegir per por de ser acusats -a la Inquisició per algun enemic- de llegir llibres prohibits (castigat amb foguera i confiscació de béns durant els Austries). Sense base religiosa és més que improbable un projecte social d'ample espectre (centrat sociològicament). La nocreença duu sempre a reclamar simple benestar immediat i, per tant, a l'esquerranisme-ecologisme, que és el que sempre tenim i on som encallats. Si no ho volem comprendre és que som a Bàvia encara. Els nocristians prefereixen sovint creure en rondalles i mites "ateus" que en realitats "cristianes". “Potser calgui que algú gosi ensenyar-los la desfeta cara a cara, a explicar-los que, per a aixecar-se, cal admetre, primer, que ets caigut a terra” (Amin Maaluf). "El món es troba ple d’ànimes belles que, no sabent què fer, cerquen la manera de sacrificar-se; i açò és considerat com a gran virtut. No pas; la major virtut rau a saber què és el que cal fer, i escollir bé la raó del sacrifici”. “Hi ha gent que, en comptes de transformar el patiment que els cau damunt, se n’adapten de seguida a la forma, i en aquest cas escullen la forma més pobra i més vulgar”. (Niccoló Tommaseo, 1802-1874, escriptor, filòleg, folklorista, pintor, polític i patriota italià, ministre de Venècia). |