|
El protestantisme, que
bàsicament és exègesi bíblica més o
menys afortunada, no és tan estrany a Catalunya com pugués
pensar-se, i no sols pel nostre caràcter de vegades titllat de
"fenici", "calvinista" i tòpics per l'estil. Durant l'Edat
Mitjana, fins que fou prohibida per Trento, la Bíblia era una
lectura molt comuna entre les capes albabetitzades de la societat
catalana, els nostres mateixos reis la coneixien bé,
perquè en llurs discursos l'esmenten contínuament, i
igualment els nostres autors clàssics.
Potser allò més
paregut al sentir del mateix Luter és el famós Cant
Espiritual d'Ausiàs March, del qual us faig un resum modernitzat
(adaptació lliure), per poder copsar-ne millor el sentit.
CANT ESPIRITUAL (Fragments, en versió moderna, lliure i demòtica) |
|
1 Dóna’m la mà o pren-me els cabells i alça’m Si no t’estenc la meua mà a la teua, Quasi forçat a tu mateix estira’m. Jo vull anar cap a Tu a l’encontre No sé per què no faig lo que voldria, Segur estic d’haver voluntat franca I no sé què a aquest voler em tanca. Vulgues, Déu, teu vull ser, que ho vulgues, Fes que ta sang mon cor dur entendresca: De semblant mal en va sanar molts altres Ja en el tardar ira em fas entendre. Perdona’m Tu si com un boig te parle De passió sorgeixen mes paraules Dreçar-me vull, i cas no em fan mos passos L’Esperit teu allí on li plau insufla. A tu deman que el cor meu enfortesques Tant que el voler amb el teu voler lligue, I ja que sé que el món no m’aprofita, Dóna’m esforç que del tot l’abandone, I el gran goig que l’home bo en Tu tasta, Fes-me’n sentir una poca centella, Perquè la carn meua, que se’m rebel·la, Tinga afalac, i del tot no s’hi opose Ajuda’m, Déu, que sens Tu no em puc moure, Perquè el meu cos és més que paralític! Tant són en mi envellits els mals hàbits Que la virtut, tastar-la m’és amarga. Oh Déu, favor! Capgira’m la natura, Que mala és per la meua gran culpa; Per contemplar Déu l’ànima ha estat feta, I contra Ell, blasfemant, es rebel·la. Tot i que sóc mal cristià per obra, Ira no et tinc, ni de res no t’inculpe; Estic segur que Tu sempre bé obres, I fas tant bé donant mort com la vida: Tot és ben just quan surt del teu poder, I tinc per boig qui amb Tu està furiós Per voler mals i per ignorar béns, És la raó que els hòmens no et coneixen. A Tu veig just, misericordiós; el teu voler, sens mèrits, agracia; dónes i prens de grat el do sens mèrits si el just té por, molt més jo no haig de tèmer? |
2 Falta és això de la nostra ignorància; El teu voler sempre guarda clemència, L’aparent mal teu ja és bé inestimable. Perdona’m, Déu, si t’he donat la culpa, Que ser aquell culpable jo confesse; Amb ulls carnals he fet els meus judicis: Il·luminar dins de l’ànima vulgues! No té repòs qui altra fi s’espera, Perquè en res més el voler no reposa; Tal com els rius que corren a la mar Tots els finals així dins Tu se n’entren. Ja que et conec, esforça’m a estimar-te! Vença l’amor sobre la por que et tinc! ¿Qui em mostrarà davant Tu fer excusa quan caldrà dir mon mal ordenat compte? Tu m’has donat disposició recta, I jo he fet del regle, falç molt corba. Dreçar-la vull, i he menester ajuda, Ajuda’m, Déu, la meua força és flaca No et pregue, Déu, que em dónes un cos sà, Ni béns alguns de natura i fortuna, Sinó només que a Tu sols ame, Déu, Perquè sé cert: del major bé és la causa. ¿Quan vindrà temps que la mort jo no tema? Serà quan jo del teu amor m’inflame, I no pot ser sens menyspreu de la vida, I que per Tu la vida jo menyspree. A altres has fet no menys que jo et demane, Suplicar vull, que dins el cor Tu m’entres Doncs, Tu, Senyor, amb foc de fe socorre’m Tant que la part que em porta fred m’abrase. Oh, quan serà que regaré les galtes D’aigua de plor amb les llàgrimes dolces! Contricció és la font d’on emanen: Això és la clau que el cel tancat ens obre. Del penedir parteixen les amargues, Perquè en temor més que en amor se funden, Així i tot, d’estes dóna-me’n moltes, Que són camí i via per les altres”. |