This site hosted by Free.ProHosting.com
Google
Tornar
El Vaticà fa política: sempre n'ha feta


"Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
puix que d'ells haja.


Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.


Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preicadors:
"Beati quorum".


Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.


Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens ords,
tantost se giren,


Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.


Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!


Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma.


Si vols haver bé e no dan
per advocat té sent "jo ha'n".
Totes coses per ell se fan,
en esta vida".


ELOGI DELS DINERS
Anselm Turmeda
Ciutat de Mallorca, 1352?-Tunis, c.1425/30
Pujar
Deixa'm demanar-te: tu et tens per catolicoromà? Trob que aquest és un tema clau, fins i tot a nivell polític. D'una banda cal acceptar la diversitat i contradiccions existents dins l'Església Romana, cal diferenciar la Cúria Vaticana (càrrecs polítics disfressats de religiosos per a sotmetre cristians a interessos creats de les institucions catòlicoromanes) del baix clergat. El Vaticà és un estret aliat de Madrid, però gran part del clergat català és catalanista. El Vaticà usa l'Opus Dei com a braç per a les finances i la diplomàcia, i els quicos (neocatumenals) per a contrarestar l'expansió de les sectes evangèliques: amb llurs mateixes armes: Així, el Papa és el rei, la Cúria la noblesa, l'Opus la burgesia, quicos i altres el poble.Cadascú té una funció en l'organigrama papal, al qual se sotmeten, car la submissió (correlativa a la negació de la pròpia consciència) és consubstancial a les religions cesàries i polítiques: Islam, per exemple, vol dir submissió Submissió: vet ací l'eix central del Vaticà i de Madrid. L'Església romana tolera, fins i tot, corralets que el Papa detesta: La Teologia de l'Alliberament (jesuïtes, etc....) per a atreure's les masses de miserables d'Amèrica llatina, ve a ser l'esquerra catòlica europea, els nacionalistes inevitables que no han pogut pas exterminar malgrat tanta croada: catalans, bascs, etc..., els quals són indesitjables per mandat de l'aliat madrileny, car altres (polonesos, lituans, irlandesos...) són fills predilectes a oposar a la competència ortodoxo-oriental o protestant. Tot depèn de l'interès creat.   El Vaticà és una macroentitat politicoreligiosa: és un Estat i, alhora, una multinacional de la religió.

Geoestratègicament, la llibertat de Catalunya passa per aliar-se al protestantisme i millor si fos amb el més potent, el nordamericà: com per plantar cara al depredador idioma castellà ens cal tirar mà de l'anglès com a idioma aliat.

Jugar de papistes o d'hispans és jugar en terreny molt enemic. Ser catolicoromà i catalanista és haver d'anar sempre contracorrent, assetjat; car el poder rau en mans d'un enemic altíssim i sens escrúpols: la secular aliança Madrid-París-Vaticà. Cal explicar als nostres compatriotes quina és la situació real.

Sense una radical reorientació en aquests temes, Catalunya romandrà mediatitzada i desvertebrada per organismes confusos o hostils a la nostra llibertat, com és l'Església vaticana institucional. Com a dada significativa podríem adduir que el bisbat de Barcelona no depèn pas de Tarragona ni està inserit dins els bisbats catalans, com fóra lògic, sinó que depèn directament del Vaticà, com una ocupació: senyal que els interessa controlar directament el cap i casal religiós de Catalunya.

L'actitud multisecular de l'Església majoritària com a aliada diplomàtica de Madrid i París, a més, i per a més desastre, ha generat agnosticisme, descristianització, materialisme, anomia i desintegració social i nacional (comparem, si no, el basquisme, tan cristià, al catalanisme, tan secular).

Així mateix, des de l'Almirall a ERC, viem el funcionament d'un catalanisme més o menys anticlerical i agnòstic, d'origen maçònic radical, que no és gens estable, front a un altre més diluït (ara, CiU) que representa el clergat catalanista assetjat per les múltiples pressions vaticanomadrilenyes.

Una suggerència: feu amistat amb protestants, interesseu-vos per la Bíblia com a Constitució front a l'autocràcia cesaropapista, nteresseu-vos per la cultura i llengües anglogermàniques.
Pujar