Espanyolització / castellanització eclesial
del País Valencià

Pels volts del 1500 un Papa Borja (valencià) governà al Vaticà, mentre la Inquisició toledana "neteja" els reialmes dels Reis Catòlics de judaïtzants i de Bíblies.

Prest, Luter, per un problema de consciència, planta cara als corruptes sangoneres papals pel tema de les butlles a canvi de diners. És la guspira que encén el foc de la Reforma protestant en uns països germànics tocats per l’humanisme i la desconfiança envers els descarats tripijocs vaticans.

Tot seguit, la burgesia ascendent valenciana i mallorquina intenten la modesta revolució de les Germanies, segons models genoveso-flamencs. Però a ca nostra el poder oligàrquic i les repressions antisemites no faciliten revolucions, i les Germanies són esclafades violentament, amb una llarga repressió posterior (moltes multes).El poble n'ix desfet, d’ençà el 1523.

Pertot l'Europa germànica avancen luterans, calvinistes i uns altres grups protestants, fins i tot arreu França, on la Inquisició no és gaire forta. Els Habsburg, tant a la Península com a Austria-Alemanya, són els únics que, gràcies a una Inquisició totpoderosa, han mantingut el poble a ratlla a Itàlia, Austria i les Espanyes. Des d’aquesta postura de força, pels volts del Concili de Trento (mitjan segle XVI) i amb l’or amerindi venint a mans plenes via Castella, negocien amb el Papat l’assimilació de totes les nacions hispàniques sota la bota castellana: el Vaticà no té altra eixida que acceptar totes les pretensions d’expansió territorial castellana: la corona Catalano-Aragonesa (vella enemiga del Vaticà), Portugal, Navarra (Euskalerria), etc...

Així, als pocs anys, Portugal hi és incorporada (al 1640, però se’n deslliurarà seixanta anys més tard,amb l'oposició de l'alta Església), i els governants imperials provoquen tota mena d’incidents de la soldadesca a fi de provocar "algun tumulto" -com deia el Comte-Duc d’Olivares- i suspendre els Furs amb una mena d’Estat d’excepció castellanista.

Tot i l’interès de molts sectors peninsulars per la Reforma (Teresa de Jesús tingué contacte amb luterans), cremaren protestants a Valladolid, i Sevilla, n’hi hagué brots al País Valencià (Cresques,Morella,per ex.), i Felip II tancà diputats catalans tot acusant-los de luterans, els Austies tancaren les fronteres amb pany i forrellat, amb sistemàtic escorcoll i crema de llibres i prohibició d’intercanvis amb Universitats estrangeres.Sovint els llibres eren fins i tot reescrits,sobretot els de temes "delicats" com el descobriment i genocidi contra Ameríndia tenien una censura absoluta,segons els testimonis de l'època.

La repressió antimorisca posterior a les Germanies serví per introduir al País Valencià un clergat castellà de caràcter militaresc i colonial, ja que el clergat autòcton es negà a col·laborar en els batejos forçats i d’altres savatjades contra els moriscs.

Des de l’època de Trento fins al s. XVIII la pràctica totalitat dels bisbes als Països Catalans provenen de Castella. Això, unit a una Inquisició totpoderosa i monolíngüe en castellà i a la constant pressió dels imperials contra els Furs i la repressió post-Germanies, fa que el poble nostre comenci a patir la síndrome d’Estocolm, via acolloniment agut.

Així, a València ciutat, en ple s.XVI molts sermons són ja en foraster. Els arquebisbes forasters -alguns a més amb poders civils- introdueixen tota una quinta columna d’integristes i jesuïtes que fan el clima de València irrespirable al llarg de tot el Barroc. A la ciutat de Castelló els sermons en castellà són corrents ja al segle XVII i els funerals de patriotes princepatins de la Guerra de Successió són, de vegades, en castellà!.

En l’època del Casal de Barcelona, Tarragona era l’arquebisbat que incloïa totes les terres de parla catalana. Amb la prosperitat del sud (s. XV) és creat l’Arquebisbat de València, si bé el nord del Regne Valencià depèn de la diòcesi de Tortosa fins el 1960, que és quan hi ha reforma de diòcesis. Sens dubte gràcies a pactes antre Franco (defensor amb una nova "cruzada" de l’integrisme papista front a l’atac anticlerical) i el Vaticà, que li havia de pagar els "servicios prestados", afigen terres de la Manxa a València i emplastres per l’estil. Seccionen la major part de les terres valencianes que encara depenien de Tortosa, per a crear, amb dues comarques "aragoneses" de la "província de Castelló (Alt Millar i alt Palància, esgallades d’Alcanyís) el Bisbat de "Segorbe-Castellón": un nou Bisbat quasi provincial, quasi jacobí.

Els dos primers bisbes d’aquest nou Bisbat són princepatins i, fins i tot, promouen sincerament una difícil normalització lingüística entre una massa rutinària i indiferent sovint manipulada per intoxicacions de maliciosos integristes. Però, ara, el bisbe és ja valencià, un integrista espanyol, si bé de cognoms ben catalans, de la Vall d’Albaida, que s’ha dedicat a desnormalitzar en tot allò que ha pogut, la tasca desplegada pels dos bisbes del Principat. Ara ja no cal importar bisbes integristes castellans: després de quatre segles de terror, el país Valencià ja en produeix.

Tanmateix,per càrrecs més rellevants, potser per lluentor, encara n’importen: l’Arquebisbe de València, Gasco, és del mateix Toledo "de rancia estirpe", a fi que no els oblidem. Abans hi havia un mallorquí ben anticatalanista i espanyolista, mort en accident. L’actual bisbe toledà provoca desconfiança fins i tot entre els blavers. Té una secció fixa al diari ultra i racista "Las Províncias" i sovint dina amb alts càrrecs del P.P., com Zaplana. Les seves relacions amb en Zaplana i na Barberà semblen molt estretes, una conxorxa econòmico-político-mediàtica, pràcticament,segons la més coneguda tradició catòlicoromana. El bisbe de Castelló, molt pietós escrivint, també té secció fixa al diari "Mediterraneo", un èmul a mitges de "Las Provincias" i, a més, del "Grupo Z" (Sport, Interviu, P de C...).

Diners i conxorxes entre tarquim de les altes fiances, alta política i alts interessos d’Estats (L’Espanyol i el Vaticà), diplomàcia dins la pastoral, apartheids silenciats, i modernització de la Inquisició castellana de sempre. "Ellos" sí tenen sentit d’Estat i saben organitzar-se per acabar amb el nostre desorganitzat, ignorant i materialista poble.