DIETRICH BONHÖFFER:
L'ESGLÉSIA DE LA RESISTÈNCIA
 AL
NAZISME

A ca nostra no sona gaire el nom del teòleg alemany Dietrich Bonhöffer (04.02.1906, Breslau-09.04.1945, camp de Flössenburg), jatsia la seva teologia i exemple han estat cabdals per a les esglésies europees de la postguerra. Pilar fonamental de l'Evangelische Kirche (Església Luterana) Testificant, l'església de la resistència davant el nazisme, fou finalment empresonat pel III Reich i penjat a les acaballes de la guerra.

Ell mateix va escriure:

"Autodisciplina: La llibertat és sols per mitjà del control.
Acció: >Decideix-te i surt a la tempesta del viure.
Patiment: Consagra com és menester allò que s'ho mereix a una mà més poderosa.
Mort: Més alt convit en el camí a la llibertat".
Bonhöffer va viure a Barcelona, al Consolat alemany, a la segona part de la Dictadura de Primo de Rivera. Allí es barrejà amb el poble català i aprengué a aproximar-se a la gent.

En tornar a Berlín, baixà el  barri alt on vivia fins al barri obrer de Wedding, on es dedicà a la catequesi i a la joventut. Comprengué prest la necessitat de redactar de nou el catecisme per a la gent senzilla, i copsà la raó de l'evangeli social. Quedà horroritzat davant l'efecte de la pobresa sobre la moralitat de la gent, i va quedar estremit davant l'aparent indiferència de l'Església oficialista.

En el seu esforç per tal de donar resposta a la qüestió que sempre fan els joves de ¿quina necessitat tenim de l'església?, respon que si el qui fa aquesta qüestió sabés què és l'església, no ho demanaria, ans se n'alegraria, i continua dient: "Cercaries la comunitat on l'un demana per l'altre,...i la promesa que ací l'un serà el Crist per a l'altre".

El gener del 1933 Hitler puja al poder com a cap d'una coalició de partits dretans, amb el vist-i-plau del Vaticà. A mesura que el sistema nazi va instal·lant-se, desempallegant-se dels seus aliats polítics burgesos i ocupant més parcel·les -sempre donant el cop al punt més feble dels adversaris per actuar tot seguit en un nivell més alt i totalitari-, la societat civil alemanya queda col·lapsada i sense capacitat de resposta.

“Qualsevol acció de propaganda ha d’esser necessariament popular i adaptar el seu nivell intel·lectual a la capacitat respectiva del més limitat dels destinataris naturals d’aquesta. Per tant, el grau intel·lectual d’aquesta propaganda haurà d’esser més baix com major sia el conjunt de la massa humana que vulguin atènyer. Però quan maldes per atreure’t tota una nació, com exigeixen les circumstàncies...no podràs esser mai prou prudent a l’hora de mirar perquè les formes intel·lectuals sien simples en grau màxim.” “La capacitat de la gran massa és summament limitada i també la seva facultat de comprensió, i enorme la seva manca de memòria. Per tant, tota propaganda eficaç ha de concretar-se en molt pocs punts i saber-los explotar com a apotegmes fins que el darrer fill del poble pugui formar-se una idea del que volem...” (Mein Kampf, Adolf Hitler, dictador terrorista, però genial propagandista, 1889-1945).

Els carrers alemanys esdevenen un llampant aparador de l'obsessiva i eficaç propaganda del règim i els dissidents van caient en mans de la policia política hitleriana. Els nazis decideixen anar ocupant tots els ressorts del poder pertot arreu, també dins les esglésies, i especialment l'església tradicionalment més específica de l'Estat en Alemanya, la coneguda com a luterana. El 1934 Hitler llança una ofensiva políticomediàtica per controlar l'Església Luterana, en col·laboració amb els Deutsche Chriten (nazis), el cap dels quals vol fins i tot fer de Hitler el cap de l'Església, a l'estil de la reina d'Anglaterra, però finalment no qualla a causa de les simpaties de Hitler envers l'ocultisme, la mitologia bèl·lica germànica i fins i tot el militarisme islamista. Però diversos pastors són empresonats mig d'amagat, els Antics Testaments jueus són bandejats, intenten suprimir les referències a la misericòrdia en el Nou Testament, a fi de preparar la població per a una guerra imperialista. Hitler ha pactat amb la gran burgesia de la indústria pesant del Rurh, prepara el rearmament i una guerra d'expansió per Europa i el món. Sistematicament, l'aparell estatal pressiona a fi que les pors religioses dels càrrecs eclesials augmenten i dins les institucions religioses penetri el verí nazi alhora com a ideologia i amb el nomenament de càrrecs "afectes".

Bonhöffer, davant els joves, es troba amb les dificultats derivades de que l'Església no atén les seves ensenyances, sinó que es troba lligada pel nazisme. Els joves l'interrompien per dir: "L'església du un gran endarreriment respecte als nostres clubs de jovent i d'esports en matèria de comunitat. Ens sentim còmodes dins el club, però no al temple". Realment, l'Església institucional, visible, oficial, en contraposició a la invisible (el Cos místic) no és una part bona, sinó particularment bruta: s'hi abusa del nom de Déu i se'n fa una joguina, i sovint, a més, a causa d'aquest abús, fan que els no integrats dins l'església institucional flestomin per parcialitats eclesials amb els poderosos (tal com denuncia l'apòstol Jaume a la seva Epístola). Però allí dins també, hom ha conegut l'acció de la paraula revelant i bona de Déu, significa la presència de Déu al món.

Escriu: "La llibertat de l'església no es troba on li la toleren, sinó allà on l'evangeli de veritat i pel seu propi esforç s'obre camí en la terra, encara que -i precisament quan- no li'n donen el permís". "Però quan la gratitud per la llibertat institucional s'ha de mostrar tot sacrificant la predicació, l'església es troba ja encadena, encara que es cregui lliure". I també "On es troba la vertadera església? On la prediciació s'aixeca i cau en raó pel pur evangeli del Déu de gràcia, en contra de qualsevol autoestimació de l'home on els sagraments depenen de la Paraula de Jesucrist, sense màgia on la comunitat de l'esperit rau en el servei i no en la dominació".

Cap al 1938-1939 comencen les primeres tensions entre el III Reich i l'Església Catòlica a causa de l'enquadrament obligatori del jovent catòlic dins les Joventuts Hitlerianes. Poc abans del començament de la Segona Guera Mundial es realitzen moltes reunions clandestines de l'Església confessant (de la Resistència antinazi), molts són detinguts, uns altres s'han d'exiliar. Bonhöffer, qui es trobava a Londres, marxa als Estats Units durant una temporada, però en esclatar la guerra, reconeix que, si no torna a Alemanya a compartir la càrrega dels dies tenebrosos, no podria participar en la reconstrucció postbèl·lica: li era menester de sentir en la pròpia carn les opressions del nazisme i la guerra.

Havia escrit "Viure en comunitat". A Finkenwalde els seus alumnes havien après les noves armes per desafiar l'astut i salvatge enemic del moment, i Bonhöffer no els havia pas defallit ni es va acontentar amb armes ja rovellades: "Les armes de l'evangeli que han estat esmolades de bell nou pel nostre combat i patiment són l´única salvaguarda del cristianisme". Proposa de combinar la simplicitat amb la saviesa per lluitar contra els atacs demoníacs del totalitarisme. Defineix la simplicitat com fixar "els ulls només en la veritat simple de Déu en l'hora que tots els conceptes són trastocats, deformats i tornats del revers". Una simplicitat que es torna saviesa en l'home que "no està encadenat per principis, sinó lligat per l'amor de Déu". Tal home és llibert i sap veure la realitat del món lliurement i sense prejudici. Bonhöffer havia après a plantar cara als mals del hitlerisme. "L'home savi és aquell qui veu la realitat tal com és, i que copsa la fondària de les coses. Per això només és savi qui veu en Déu la realitat.

"Un comportament eclesial que tanqui les portes a la protesta apassionada front a la falsificació de la veritat, no prové de l'obediència total a Jesucrist; es converteix en una déria humana arbitrària. Sols puc considerar la culpa que amb la seva prudència l'Església ha carregat damunt les pròpies espatlles, com la conseqüència d'un camí en què la manca de goig en la confessió recta de la fe, la manca de força creient i de disposició per al sofriment ja feia temps que eren perceptibles a ca nostra. Aquesta és la nostra culpa. La nostra Església, que durant aquests anys sols ha lluitat per la pròpia existència, com si això fos una fita absoluta, és incapaç de ser la portadora de la paraula que ha de reconciliar i redimir els homes i el món". "El perill de l'amor fort és que, quan ens pren de ple, ens faci perdre la polifonia de la vida. Vull dir que Déu, amb sa eternitat, vol ser estimat de tot cor, però sense que l'amor terrenal quedi afeblit. L'amor a Déu havia de ser com el cantus firmus, és clar, el contrapunt es pot desplegar tan poderós com calgui. Am bdós són inseparables i alhora distints...Sols qui clama pels jueus pot cantar gregorià". Sabut és, però, que l'engròs de les esglésies alemanyes cantaren de tot, però clamaren molt rarament pels jueus que llurs autoritats nazis estaven exterminant massivament: no volgueren ficar-se en política, devien dir els cínics, o no vulgueren plantar cara als prejudicis ni al racisme en moments difícils, dirien la gran massa que sols volia sobreviure mesellament.

“Mentre l’Holocaust en la seva totalitat roman singular, els elements que preparen un fet així em copegen cada vegada més com a una cosa quotidiana. Entre aquests elements normals constitutius incloc la gran majoria dels qui perpreten fets així. En la societat moderna, els governs tenen un poder enorme per a legitimitzar. El racisme social que s'escampa i l’ efecte polaritzador de la guerra, especialment la guerra racial, deshumanitza l’altre, l’enemic -i el fa terriblement vulnerable. La complexitat de la moderna societat, amb la seva burocratització, especialització i divisió del treball, dil·lueix el sentit de responsabilitat personal. Pertot, la societat condiciona la gent a respectar i a acceptar l’ opinió de l’autoritat. La carrera professional i l’ambició utilitària no són monopoli de cap cultura. I pertot la pressió miop de la massa-sense consciència autònoma- assenta les normes “morals”. En tals circumstàncies, quin govern modern que ha volgut cometre assassinats en massa ha fallit a cometre’ls per manca d’executors?” (Christopher Browning , professor de la Universitat Luterana del Pacífic, Tacoma, Estats Units, esmentat al Museu de la Casa d’Anna Frank, Amsterdam, Holanda).

Bonhöffer diu que, quan sent el crit de reformar l'Església, cal entendre que els cristians no poden reformar-la: només Déu pot fer-ho. I quant a la crida a fi que l'Església exercesca la responsabilitat política que li pertoca diu que el perill és que el crit s'esdevingui "Feu cristiana la política". L'Església ha de limitar-se a cridar l'Estat i fer-li reconèixer els seus límits. L'Església no és cap alternativa a l'Estat. Aquest problema, se'l plantejà com a problema pràctic al principi, però ja estava amanint-se per a una lluita molt seriosa que tindria durant els pitjors temps.
Un cicle de conferències que plantejà sobre aquests temes causaren gran agitació. I això perquè no es tractava pas de res teòric ni acadèmic, sinó de pura teologia real del món quotidià al III Reich. D'acord amb Luter, explicà que l'església ha de prendre tres accions quan l'Estat sembla actuar injustament:

1.- L'Església pot demanar-li si l'acció estatal és justa, a fi de tornar-li la responsabilitat d'examinar les pròpies accions a la claror del qüestionament de l'església.

2.- L'Església pot ajudar les víctimes d'una acció injusta de l'Estat i així alleugerir les conseqüències pitjors d'una llei injusta.

3.- L'Església pot actuar directament en política si està segura que l'estat està faltant al seu deure de mantenir la llei.

"Quan has renunciat del tot a convertir-te en algú -un sant, un pecador convertit, un home d’església, un just o un injust, un malalt o un benpensant- per a viure en la multitud de tasques, qüestions, èxits o fracassos, experiències o perplexitats -això és, per a mi, viure en el món-, llavors et poses plenament en les mans de Déu...i és així com et converteixes en un home, un cristià, llavors ja no ens prenem seriosament es nostres sofrences sinó els sofriments de Déu en el món, aleshores vetllem amb el Crist a Getsemaní...Per què havíem d’ésser arrogants davant els nostres èxits i sentir-nos derrotats pels nostres fracassos si en la vida d’aquest món també patim la passió de Déu?".

Més avant, Bonhöffer clama, ja empresonat, pels seus lemes més coneguts: Com parlar de Déu d'una manera secular? L'Església havia d'haver començat molt abans i amb decisió un cristianisme sense religió a fi de destruir amenaces tan tenebroses com el nazisme. L'Església és el Crist al món. És una part del món, potser una part més o menys desagradívola, però és la part a través de la qual Déu toca el món. Tot just per això no pot restar tancada dins una organització. Ha d'estar totalment gitada al món, sense protecció ni barreres: una església sense parets, un cristianisme sense religió.
Des del seu captiveri, sota els bombardeigs aliats, escriu: "Els personatges de Shakespeare caminen entre nosaltres". "Pitjor que fer el mal és ésser malvat. És pitjor que un mentider digui la veritat, que no pas que el qui s'estima la veritat digui una mentida...En boca de l'embolicador és millor la mentida...".

Implicat pels nazis en la conxorxa d'alemanys de tots els estaments socials per matar Hitler en l'atemptat del 1944 (més d'onze mil persones foren detingudes, entre els implicats es trobaven fins i tot generals -que consideraven que la direcció que Hitler donava a la guerra era la d'un boig-, com el General Rommel), fou penjat poc abans de la fi de la guerra en Europa, el 9 d'abril del 1945, al camp de Flössenburg. "Dus en la teva memòria el record del passat, no pas com una espina, sinó com un regal magnífic".

El seu exemple, la magnífica fondària del seu pensament per als moments més tètrics de l'opressió totalitària i de la manipulació límit, és una aposta per l'esperança, pel coratge i per l'energia als quals Déu ens crida amb força i joia a la seva Paraula.