“M'has robat el cor, germana meva, esposa, amb una sola mirada m'has robat el cor, amb una sola perla dels teus collarets” (Càntic dels càntics 4:9).

En Rambau, un veterà cercador de perles bengalí (a l’Orient de l’Índia), va fer un sorollet en capbussar-se dins l’aigua i hi va desaparèixer en davallar a la fondària. El seu bon amic, el missioner David M., observava la seva habilitat i les bambolles que pujaven a la superfície. Més tard aparegué el vell capbussador i en un punt es va agafar de les fustes del moll. Entre les dents duia una gran ostra i, tot oferint-la al missioner, li digué somrient: “Amic, crec que durà bona sort”. Quan David la va obrir amb la seva navalla, s’exclamà:

-Però n’hi ha de millors, i jo en tinc una que...mira les imperfeccions que hi ha en aquesta, encara que és de les bones.

-Mestre, tu mateix m’has dit que els homes se les donen de ser bons, però que Déu se’ls mira tal com són, ben imperfectes.

-Sí, Rambau, però Déu ofereix divina perfecció a qui es torna a Ell i accepta la salvació gratuïta per la fe en la sang del Calvari

-Trob que no pot ser tan fàcil, aquesta part de la teva creença no me la puc passar, jo, potser perquè sóc massa orgullós. Jo no podria estar content d’anar a la glòria si jo no ho meresqués.

-Rambau, per la teva edat, no fos d’estranyar que no baixares ja gaire a cercar perles, i si vols veure el nacre del cel has d’acceptar ja la vida novella que Déu ofereix de franc en el nom del seu Fill Jesús.

-De veres que aquesta trob que ha estat la meva darrera volta a capbussar-me a cercar perles. Ja rondem desembre i és menester que faci alguns preparatius.

-Tot just és el que vull fer, com aquell pelegrí que va descalç i besa el camí esquerp i torterut pel qual transita de genolls fins a Calcutta o Bengala. Això és de gran mèrit i la diada de Cap d’Any també jo mamprendré el meu peregrinatge a genollons cap a Delhi. Tota ma vida he desitjat de fer-ho per tal d’assegurar-me la vida futura.

-Però això és una barbaritat! Delhi es troba a prou cents de milles i pot morir de les ferides i dolor pel camí abans d’arribar-hi.

-De qualsevol manera, tanmateix, és menester que arribi a Delhi: els patiments del camí es tronaran dolços quan atenyeré l’altra vida gràcies a aquests.

-Amic Rambau, no sies tan atrevit: sols Jesucrist pot obrir-nos el cel per l’infinit sacrifici que ell va dur a terme per nosaltres.

-Malgrat la nostra gran amistat, David, no podeu treure’m del cap la meva decidida fita de peregrinar fins a Delhi per a salvar-me.

Malgrat tot, el vell hindú no podia comprendre la salvació gratuïta per Crist. Un altre dia va insistir per tal que en David l’acompanyàs a sa casa per a mostrar-li una cosa “de molt d’interès”. Quan hi arribà, l’indi li obrí una capseta d’ivori i li digué:

-No, mestre, no en tenia el coratge, però ara t’ho contaré tot, encara que amb llàgrimes als ulls, perquè qui sap quan tornaré jo del peregrinatge. Mon fill era un expert cercador de perles, el més hàbil de la contrada. Sempre tenia la dèria de trobar la major perla, i, un dia, cert que la va trobar, però li va costar sa vida. Aquella volta es va quedar submergit massa temps...Durant llargs anys he guardat aquesta perla preciosíssima de quan morí mon fill. Ara me’n vaig, potser per a no tornar més, i per això la regal al meu millor amic, a tu, David –i, en dient això, tragué de l’embolcall una perla gran i lluenta i la posà en mans del sorprès missioner, el qual s’exclamà:

-Però, mestre, aquesta perla no té preu, no és pas qüestió de diners perquè per a un pare no hi hauria mai prou per a pagar un record així del seu fill. No te la puc vendre, però te la regal de tot cor, com a una relíquia inapreciable.

En Rambau, però jo no puc acceptar-la així, de franc. Potser sia jo un orgullós, però em resulta massa fàcil d’obtenir-la així, i m’estim més de pagar-la o treballar per tal de guanyar-me-la merescudament.

-És estrany que no m’entengueu. El meu únic fill donà sa pròpia vida per cercar aquesta perla, per tant no la vendria mai, jo. Val la sang i la vida del meu vill, sols full que l’acceptes com a record de la meva amistat i del meu fill.

-Bon amic Rambau, no sents parlar a través de les teves pròpies paraules? No veus que el mateix Déu t’està dient exactament les mateixes paraules que m’estàs dient ara a mi? El Déu d’amor no pot vendre la salvació ni intercanviar-la per cap esforç humà, però la regala de franc. És de tanta vàlua que ningú no podria ni comprar-la ni merèixer-la. Va costar la sang vessada del seu únic fill. Ara has d’acceptar-la com a record que és regal de l’amor de Déu i del seu Fill cap a tu mateix. I, de la mateixa manera jo, ben ple d’agraïment, puc acceptar la teva preciosa perla immerescuda, i prec a Déu que em faci digne de l’amor que m’has mostrat.

Les llàgrimes brollaren dels ulls del bengalí, mentre arribava l’alba, per a ell, de la claror de l’Evangeli. Més avant digué:

-Ja ho veig, David. Durant un parell d’anys he cregut les històries de Jesús, però no podia creure que la salvació de Déu fos de franc. Però ara ho comprenc, que no pot ser cosa de mèrits, ni vendre ni comprar, i, humilment, accept aquesta salvació.

Tu que lliges, deixa’m posar-te aquesta qüestió, com davant de la presència de Déu: Estàs pensant de merèixer d’alguna manera la salvació infinida i sense preu, o bé, ja t’has adonat com en Rambau, i descanses únicament en els mèrits del Déu fet home en Jesucrist?.

La Paraula de Déu diu: “Coneixeu prou bé la generositat de nostre Senyor Jesucrist; ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa” (2ª Corintis 8:9).