OPERAT DEL BRAÇ I DE LA CAMA

Aquesta història real s’esdevingué durant la guerra de Secessió nordamericana, en la qual els estats sudistes es van negar a alliberar els negres de l’esclavatge (Espanya encara va tardar més a alliberar els esclaus negres de Cuba), tal com Faraó havia fet 3000 anys abans amb els hebreus, i tal com fan tots els opressors amb  tots els oprimits.

És, per tant, de la mateixa època i escenari de la inoblidable pel·lícula “Gone with the wind/Lo que el vinto se llevó”, i la narra un metge jueu:

 “Durant la guerra civil era jo cirurgià a l’Exèrcit (dels Estats del Nord, dels “ianquis”) i, en acabant la batalla de Gettysburg, hi havia cents de soldats ferits al meu hospital.

Era menester de tallar braços i cames a corre cuita. Un dels ferits era un fadrí que sols havia fet de tabaleter durant tres mesos: per raons d’edat s’havia allistat per a tocar el tabal, perquè era massa jove.

Quan li va arribar el torn per a tallar-li la cama, l’assistent i l’auxiliar van voler donar-li el dloroform per adormir-lo, però l’al·lot el va rebutjar. Em cridaren i aní a veure què hi passava i, estranyat, li demaní per què no volia que l’adormissin. Ell em respongué:

-Doctor, quan jo tenia 9 anys doní el meu cor al Nostre senyor, el bon Jesús. Durant tots aquests Ell ha anat ensenyant-me a confiar en la Seva Força en les diverses coses de la vida. Jesús és la meva força i el meu estimulant, i Ell em sostindrà mentre em talleu la cama i el braç.

-Quan era jo un petelló, ma mare demanà a Déu de guardar-me de les begudes alcohòliques, perquè mon pare morí alcoholitzat. Ara tinc 17 anys i mai no he tastat cap licor. Com que seguramente aniré prest a la presència de Déu, no m’agradaria fer el transpàs mig borratxo.

En aquell temps jo tenia malícia als cristians i a Jersucrist, però no tinguí més remei que respectar tan alts sentiments i encara li vaig demanar si volia veure el seu pastor, i em respongué que sí.

-Si us plau, prengueu la Bíblia que tinc ací sota el coixí. Adins veureu escrita l’adreça de ca ma mare. Envieu-li-la i escriviu-li també quatre lletres per dir-li que tots els dies l’he llegida i que he pregat per ma mare...I, ara, doctor, estic amanit i promet de no amollar cap crit mentre m’opereu.

Mentre li amputaven la carn, en carlets no se’n va plànyer ni va gemegar, però jo sí que prenguí una mica de conyac per fer-m’hi l’ànim. Quan vaig tirar mà de la serra per separar la carn de l’os, el noi es posà el coixí entre les dents i sols li sentia dir:

 Ja de nit, jo no podia dormir: voltava a dreta i a esquerra al meu llit sense deixar de veure aquells ulls blaus del jove. Passada la mitjanit, vaig fer una cosa per a mi insòlita: llevar-me del llit i anar a l’hospital sense que ningú no em cridàs.

En arribar, l’auxiliar em va fer saber que hi havia hagut setze morts. Li vaig demanar si el Carlets era mort i em digué que no, que dormia com un angelet. També em va contar que allà cap al tard, l’havien visitat un parell de membres de la Comissió Cristiana i un pastor, els quals havien orat agenollats amb molta devoció  i que, tot seguit, havien cantat tots reunits –també en Carlets- alguns commovedors càntics evangelistes.

Per cert que no em cabia al cap, de cap manera, com ell, just acabat d’operar, podia haver cantat ni poc ni gens.

Cinc dies passats, en Carlets em va fer cridar, i li vaig poder escoltarm malgrat les meves manies i prejudicis, per primera volta, un nomenari evangèlic. Em va fer, si mal no record:

-Doctor, la meva hora no pot ja trigar gaire, i no esper veure cap més sortida de sol. Gràcies a Déu m’hi veig disposat i, abans de morir, vull agrair-vos de tot cor la vostra bondat per mi. Doctor, sou israelita, i no creu en el Messies Jesús. Ara sols li deman de fer-me el favor de quedar-vos ací per veure’m morir confiat en el meu Salvador fins a l’última alenada.

Volia quedar-m’hi, jo, però de bell nou el coratge em va fer fallida i me’n vaig anar rabent. Als vint minuts, però, un auxiliar vingué a cercar-me, i em trobà trobar fet pols, amb la cara coberta per una mà, per informar-me que en Carlets encara insistia a veure’m.

El cas és que hi torní decidit a dir-li algunes paraules afectuoses però sense deixar-me influir per la seva fe ni creences.

En entrar dins la cambra em vaig adonar que empitjorava de pressa. Vaig prendre lloc a la vora del llit i em féu:

-Jesús, el Messies, a qui vull presentar-vos abans de morir. I, em prometeu que no oblidareu allò que ara us diré?.

-Fa cinc dies, quan m’amputàveu, vaig pregar al Senyor Jesús de convertir la vostra ànima sense fe a Ell.

Aquestes paraules em tocaren profundament el cor, perquè no entenia com, entre dolors tan agudes, podia pensar en Crist i en la meva ànima incrèdula. Tot traient forces com bonament vaig poder, li diguí:

Cents de soldats van morir al meu hospital, però sols vaig acompanyar-ne un a soterrar: en Charlie Coulson. Les seves darreres paraules em van deixar astorat i fet un embolic.

Per aquell temps, ai las, jo era ric en diners, però ho hauria donat tot per tenir una fe com la d’aquell fadrí. uai de mi!, perquè hi ha coses que no es compren amb diners

Vaig oblidar el nomenari, però no pas el jove mateix. ara sé que em trobava sota el pes d’una convicció de brutor i de pecat, però vaig seguir batallant a braç partit, durant deu anys, contra el Messies, amb tot l’avorriment i ràbia d’un jueu ortodoxe.

Finalment, tanmateix, la pregària d’en Carlets fou concedida, i Déu convertí la meva ànima rabiüda a Jesús el Messies.

Uns divuit mesos més tard de la meva conversió, vaig assistir a un servei d’oració en un local de Brooklyn, Nova York. Era un aplec on gent donen, amb alegria i frescor d’Esperit, testimoni de l’amor del Salvador. Després de parlar diverses persones, s’aixecà també una dona ja gran i digué:

-Estimats amics, potser sia l’última vegada que tindré el rpivilegi de testimoniar del Senyor. Estic tan plena de goig perquè sé que trobaré mon fill amb el Senyor el cel, perquè els dos hem confiat en la benignitat del Crist i la seva sang per al perdó dels nostres pecats en la vida. El meu fillet va ser ferit a la batalla de Gettysburg i un metge jueu li va tallar el braç i la cama. Un pastor d’allí em va escriure una lletra i m’envià la Bíblia del meu Charlie, i em va contar que, a l’hora de la seva mort, va fer anar el metge jueu per dir-li que, mentre l’amputava, li havia suplicat a Déu de convertir la seva ànima.

En sentir aquella dona, vaig pegar un bot del meu seient i mig a rodolons em dirigí cap a ella, li vaig agafar la mà i li vaig dir com vaig poder, enmig la meva emoció:

-Déu us guard, benvolguda germaneta: lloat sia Déu, la pregària del vostre fill ha estat concedida, perquè jo sóc el metge pel qual va demanar el vostre fill, i ara ja el seu Salvador és el meu propi Salvador.

-Si algú té set, que vingui a mi, per beure. Aquell qui creu en mi, com diu l’Escriptura, brollaran de les seves entranyes rius d’aigua viva”.