El que ens passa als catalans i altres pobles que hem patit genocidi cèsareopapista és bàsicament el mateix que els succeeix als jueus, respecte al concepte de cristianisme. He aquí un exemple:

Sóc descendent d’una família els avantpassats de la qual per 14 generacions han estat rabins; mon pare també ho era.

Mon pare i ma mare arribaren a Amèrica abans de la Segona Guerra Mundial. És per això que encara estic viva. El 100% de la nostra parentel·la, per part de pare i de mare, van ser assassinats durant la Xoà (l’Holocaust). Mentre que ma mare continuà essent jueva ortodoxa, mon pare es féu anarquista. La primera vegada que sentí parlar de la Xoà, jo era una noieta. La meva reacció fou: si hi hagués un Déu, l’odiaria. Això fou la fi de la meva recerca de Déu.

Vivíem en un raval molt perillós de Nova York. Jo hi era l’única jueva a l’escola primària. Un dia, quan arribí a l’escola, uns altres nins començaren a colpejar-me cridant: “Jueva bruta, tu vas matar Jesús!”. Era la primera vegada que escolt´aquest nom, no sabia qui era, i pensava que devia ser algú que havien assassinat feia poca pels perillosos carrers del veïnat. En arribar a casa demaní a la mama qui era aqueix Jesús que feia poca havia estat gavinetat o metrallat prop de casa. Ma mare em contà que era el déu dels gentils i que en nom d’ell milions de persones del nostre poble havien estat torturades a mort. Em contà també dels terribles progroms antijueus de Polònia, executats pels dits cristians. Ella mateixa en patí un. Jo creia que Jesús devia ser una cosa així com un Genguis Khan polonès que el poble deïficava. Quan més avant vaig escoltar nadales cristianes sobre Jesús nat a Betlem, em vaig imaginar que Betlem devia caure devers Varsòvia. Des de llavors en la meva imaginació associava sempre el major odi als jueus amb els pobles eslaus. Coneixia un seguit de ciutats d’Israel, però de Betlem no n’havia sentit res.

Quan jo tenia nou anys, i tots els de la meva colla se solien deixar caure per distints grups, comencí a ser políticament activa. Vaig assistir a totes les manifestacions possibles que, segons el meu parer, defensaven les causes importants. Sempre duia damunt peticions per fer signar a la gent. Creia que podíem salvar el món amb accions polítiques i socials.

El món va ple de problemes, i nosaltres volíem solucionar-los i així acostar-nos a l’era messiànica. Encara sóc ben activa en política i en la societat. Però ja no sóc tan ingènua; ara sé que es tracta d’un problema espiritual del cor humà: vam ser i som separats de Déu i de la seva voluntat. Sols el Messies ens pot introduir en el temps messiànic.

Als 14 anys em vaig decebre i desil·lusionar; però tot i això continuava activa. Comprenguí que els plans de tots els grans idealistes fracassaren al llarg de la història. D’una o d’una altra manera els més revolucinaris provocaven a l’endemà una matança. Tothom sap que l’amor és millor que no la malícia, i malgrat això, no n’hi ha gaire, d’amor, al món. Tothom vol tenir justícia i, tanmateix, el món és cada vegada més feixista. Com més llegia i cavil·lejava sobre la Xoà tant més anava copsant que no fem cap progrès; al contrari, el món va a pitjor. Per què la gent no podem ser millor? La gent solen tenir llurs idees polítiques, per això em vaig convèncer que el problema no hi raia. Realment devia ser així: quan Adam i Eva vulgueren ser iguals a Déu i van seguir llurs propis camins; perquè el problema rau en el nostre cor, i la societat sols reflecteix el que hi ha.

Hi havia uns pocs que tractaren de parlar-me de Crist, però tenien un “llenguatge de Canaan” (terminologia religiosa acartronada) que jo no comprenia. Altrament vaig relacionar el nom de Jesús amb l’odi als jueus i amb les religions paganes.

Un dia va venir una de les meves millors amigues jueves i em digué: “He trobat el Messies!” No pensí res en especial, però, com la major part dels jueus, ja tenia un vague presentiment del que podia significar això. Hom suposava que els jueus tornarien a Sió i que el Messies hi vindria per establir el seu reialme messiànic. Així salvaria tot d’una tot el món per mitjà d’Israel.

Com que la paraula “Messies” s’esdevingué “Christós”, en traduir-la al grec -la gent han oblidat el significat originari de tantes paraules judeocristianes-, però, així, vet ací que dir-se cristià és dir-se, en realitat, “messiànic”: ells pensen que és una mena de llinatge; però no és un cognom, sinó una concepció.

Però tornem-hi: la meva amiga digué que havia trobat el Messies, mentre que jo ni tan sols l’havia cercat. Diguí, de broma: “Mira que bé! Potser és algú que conec?”.

Respongué: “Jesús és el Messies dels jueus”. Sols mirí aquella al·lota que era ben religiosa i respectava les tradicions jueves i li vaig dir: “Avui creus en Jesús, demà podries ser nazi!, tots els qui creuen en Jesús maten els jueus. N’enganyaren sis milions i els assassinaren en la Xoà. I vosaltres heu traït tota la nostra història!”. Tallí de seguida qualsevol relació amb ella. La meva reacció era típicament jueva, car en general els jueus amb prou feines saben res de Jesús i no han llegit el Nou Testament. No sabem què és la fe en ell ni com funciona. Però tots coneixem prou de gent dita cristiana i de les tragèdies que han ocasionat a costa de nosaltres.

Per fer-ho breu: Uns anys més tard, quan comencí la Universitat algú em donà una Bíblia i em recordà que era un llibre jueu, i em féu: “Tu ets una jueva orgullosa amb el desig de ser culta i formada, vet ací el llibre més important per a tu. Hi vénen més dades  sobre l’art, la història i al política que en tots els llibres junts. Encara si no creus en res, has de llegir-te’l una vegada tot sencer”.

Vaig veure que era un llibre petit, no major que dues novel·les. Així comencí a llegir-lo, i val a dir que em sorprengué sovint.

Sempre havia pensat que les persones que creuen en Déu són gent religiosa i pocatraça que mai no són crítics amb res. Però aleshores descobrí que totes les persones en el Tenach (Antic Testament) estaven compromeses socialment i política i feien totes les preguntes possibles. Sempre havia pensat que la fe era una experiència religiosomística, o una llista de creences que havies de signar. Però els homes de la Bíblia no creuen en cap llista, ni tenen normalment experiències místiques. No cavil·legen pas asseguts dalt els arbres per sentir-se unificats amb l’univers. Tots parlen d’una relació personal, profunda, diària i pràctica amb una altra Personalitat, és a dir, amb el Creador de l’Univers. Tots parlen del Déu d’Irsrael, del Déu de la Història. I, malgrat totes llurs qüestions, romanen en una relació personal amb Déu: els meus dos gats també deuen tenir moltes qüestions a fer-me; donat que sóc més intel·ligent que ells, i és impossible de donar-los totes les respostes. Però la realitat de llur relació personal amb mi s’hi manté, malgrat tot allò que no deuen poder comprendre de mi.

La meva major sorpresa fou quan comencí a llegir el Nou Testament. Sempre havia cregut que deuria ser semblant al “Mein Kampf” de Hitler, ple de propaganda contra els jueus. La meva sorpresa fou que Jesús i els seus deixebles no sols eren jueus, sinó jueus ortodoxos. Però encara fou major la sorpresa, i la més significativa per a mi, quan llegí el capítol 15 dels Fets dels Apòstols. El primer concili de jueus que creien en Jesús formularen una pregunta que sonava molt estranya –eixos homes que durant tres anys havien conviscut amb Jesús i la teologia dels quals era millor que la de qualsevol cristià. Demanaren si, per a un no-jueu, per a un gentil, era possible de creure en Jesús sense convertir-se prèviament al judaisme. Avui en dia, l’església viu tan allunyada del que ensenyaren els apòstols que formula la pregunta contrària: si és possible per a un jueu creure en Jesús i romandre jueu.

De sobte assolí de fer la diferència entre Jesús per un costat i l’església i la seva tràgica història (excepcions a part) per l’altre. El problema que la majoria de jueus tenen amb Jesús no és primerament de categoria teològica sinó històrica. Quan l’església es deslliurà de la Bíblia, s’esdevingué una institució pagana, política i antisemita que acaçava no sols els jueus, sinó també els veritables cristians. Acceptava una teologia on totes les malediccions eren per als jueus i totes les promeses per a l’església.

Poc temps després coneguí Jesús en el context jueu, Déu me mostrà quin era el problema real, i perquè el món no progressava. El problema no està ací o allà, sinó en el cor humà revoltat contra Déu. Tots som egoistes, plens d’ois i malícies, enveges, i nosaltres mateixos voldríem ser el déu de nostra vida. Estem amanits a sacrificar-nos i morir per una causa digna sempre que nosaltres mateixos en prenguem la decisió. De tot això plegat és del que hem menester de ser salvats, deslliurats. Llavors el Messies arribarà a ser per a nosaltres, veritablement, Jesús (“Jah-xua” en original hebreu: “Déu salva”, “Salvador”).

“Crec en el sol encara que no brilli, crec en l'amor encara que no es deixi sentir, crec en Déu encara que no el vegi” (Escrit al mur del call de Varsòvia, durant la Segona Guerra Mundial).

“Las colonias de judíos y sus compadres. Esa clase de sujetos son perfectamente despreciables” (Manuel Aznar, padre de José María Aznar, antisemita y un destacado alto cargo franquista).

“Mentre l’ Holocaust en la seva totalitat roman singular, els elements que preparen un fet així em copegen cada vegada més com a una cosa quotidiana. Entre aquests elements normals constitutius incloc  la gran majoria dels qui perpreten fets així. En la societat moderna, els governs tenen un poder enorme per a legitimitzar. El racisme social que s’ escampa i l’ efecte polaritzador de la guerra, especialment la guerra racial, deshumanitza l’altre, l’ enemic –i el fa terriblement vulnerable. La complexitat de la moderna societat, amb la seva burocratització, especialització i divisió del treball, dil.lueix el sentit de responsabilitat personal. Pertot, la societat condiciona la gent a respectar i a acceptar l’ opinió de l’ autoritat. La carrera professional i l’ ambició utilitària no són monopoli de cap cultura. I pertot la pressió miop de la massa–sense consciència autònoma- assenta les normes “morals”. En tals circumstàncies, quin govern modern que ha volgut cometre assassinats en massa ha fallit a cometre’ls per manca d’ executors?”.  (Christopher Browning , professor de la Universitat Luterana  del Pacífic, Tacoma, Estats Units, esmentat al Museu de la Casa d’ Anna Frank, Amsterdam, Holanda).

“La generalitzada opinió, segons la qual jo seria un ateu, es funda en una gran errada. Qui ho dedueix de les meves teories científiques, no les ha pas compreses. No sols m'ha interpretat malament sinó que em fa un mal servei si divulga informacions errònies a propòsit de la meva actitud envers la religió. Jo crec en un Déu personal i puc dir, amb plena consciència, que en la meva vida, mai no m'he subscrit a cap concepció atea” (“Deutsches Pfarrblatt, Bundes-Blatt der Deutschen Pfarrvereine”, 1959, 11). “La ciència sense religió està coixa. La religió sense la ciència és cega”.  “Com més estudio la ciència, més crec en Déu”.  “La mística és la font de qualsevol ciència de debò”. “Si netegèssim de clericalisme el judaisme dels profetes i el cristianisme que Jesús ens va ensenyar, aleshores tindríem una religió capaç de salvar el món de qualsevol mal social. És el deure de tothom d'intentar tot allò al nostre abast, per fer triomfar una tal casta de religió” (Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany nacionalitzat nordamericà, Premi Nobel de Física).