|
Aquestes
són les coses que acabaran amb la raça humana:
El progrés sense compassió, la política sense principis, la riquesa sense esforç, l'erudició sense silenci, la religió que no arrisca, i el culte sense consciència. (Anthony de Mello). ENTERBOLIR LES DEUS
D'AIGUA CLARA D'UN AMOR PERFECTE I POSSIBLE
Quina fumera és el pecat contra l'Esperit Sant. El pecat contra l'Esperit Sant
deu ser considerar de Satanàs allò que és de
Déu i a l'inrevers (i és possible que també ho sia
escandalitzar gent innocenta i donar-los un mal exemple irreversible). I
tancar-se totalment a ni tan sols plantejar-se la possibilitat que
Déu existesca i pugui tenir alguna relació d'amor,
positiva, amb cadascú de nosaltres: segurament deu ser
resistir-se absurdament a l'amor, que és una malícia
barroera, barata, eixorca i inútil, per qui sap quines comoditats
de consum o vicis que, al capdavall, no poden tenir tant valor com per
estar per damunt d'un amor perfecte.
Així ho entenc, més o menys, del que he llegit de la
Bíblia i dels pares de l'Església.Déu ens dóna
llibertat total a fi que l'amor pugui ser també total. Ell
intervé al món quan li ho demanem en pregària (un
mitjà ben democràtic i ben intercatiu, que personalment he
comprovat de manera sorprenent cents de vegades, més milers de
casos més que m'han contat, de vegades prou extraordinaris),
però segons les nostres necessitats més adients que podem
copsar en estudiar (més que no pas llegir) la Bíblia amb
lliure consciència (la Bíblia és la
Constitució divina front als abusos humans del poder clerical).
Evidentment que no
respondrà normalment quan li demanem coses d'estricte
utilitarisme innecessari o crematístic.
LA GRÀCIA EN
MOTS MODERNS
Quan jo no era creient,
això de la gràcia, l'esperit i tot això em sonava a
xinès, a coses sense cap lògica racional, malgrat que de
vegades m'interrogava a què podien estar referint-se exactament.
Però l'Església Catòlica no sol ser gaire clara en
aquestes coses, ho explica quasi sempre d'una manera terriblement
encarcarada i dogmàtica. Després m'he adonat de per què no hi entenia un borrall: no en tenia una clara vivència personal i era sols doctrina morta, escolàstica, teoricista en mans de l'Església oficial que em repel·lia per dur el Dictador sota pal·li. Quan em convertí m'adoní de l'estat exultant i deliciós que és la gràcia de Déu, la metanoia (equilibri vital vibrant i expansiu). A mi com a molta més gent, l'Esperit ens ha utilitzat per parlar (de vegades jo deia coses meravelloses q ni tan sols coneixia ni estava pensant en aquell moment) o fins i tot per a guarir: però són coses que no depenen de la persona sinó de Déu. Però també inspira per a coses molt més corrents i també de racionals: a tot ajuda, realment, és d'un sentit pràctic increïble. Bergson en deia "alè vital" creador. Per extensió pots comprendre perfectament que els "miracles" són de Déu i no del "sant", però la màgia de la vida és curulla de tot això, començant pel grau més baix: les coincidències sorprenents que tots tenim contínuament a la vida. Heidegger en deia que la realitat és un missatge xifrat del Da-Sein (terme semblant a Providència o així). Però això són arcans que la gent que no creieu no podeu veure en directe perquè no heu connectat amb Déu prèviament -per les raons que sien- i perquè desconeixeu bàsicament les regles explicades al llibre del constructor o Constitució humana (la Bíblia). Explicat així, entre col·loquial i una mica solemne, però breu, per donar una idea distinta, potser més exacta, perquè la gent té dret a sentir-ne parlar d'una manera una mica menys críptica i més comprensible que la usual. |