L'AMOR

"L'amor fa l'home novell; tal com l'avarícia l'envelleix, l'amor el rejoveneix.
L'amor fa minvar l'aspror de les obligacions.
No diu l'ocellet: Donaré de menjar als meus cadellets i quan seré vell ells em nodriran. No res, d'això: ama ben bé de bades, i nodreix sense demanar cap torna.
No fan els bons costums, sinó les bones amors.
Cadascú és segons l'amor que té.
Per a caminar i avançar i pujar impulsa l'amor, per a caure la sobèrbia.
Dóna'm un amor desficiós i que no faci res...Peresosos, morts, detestables, infeliços sereu, si no estimeu res.
A causa de la por defugies fer el mal. L'amor fa que no en vulguis fer: ni que en puguessis fer sense perill per a tu.
No manquis pas dels dos peus, ni vulguis coixejar. Quins són els dos peus? Els dos manaments de l'amor: a Déu i a l'altri.
Ameu la gent, acabeu amb les errades; sense sobèrbia, deslligueu la veritat, sense duresa, combateu per la veritat.
L'amor és la càrrega que el Crist es digna a imposar-nos.
L'amor que naix d'un cor pur i d'una recta consciència, sincera, és la gran virtut de debò, perquè és el fi dels manaments".



Perquè el temps en el món és un mar: Té amargor que fa prendre mal, onatge de mil problemes, tempestes de temptacions. Figuradament, el temps del món es diu mar: és d’amargor salobre i de revoltes de tempesta, on els homes perversos i depravats en costums s’han fet com a peixos que es devoren els uns els altres.
Convé que els temps sien aspres per tal de no estimar-se aquesta vida. Convé, i és medecina, que la vida present sia atribulada, a fi que estimem la vida futura.
Si tu tenies el blat al cel obert, per tal d’evitar que es podrís, el desaries al sostre. Canviaves el forment de lloc i en canvi deixes que el cor s’esgarre en coses de poca lliga! Guardaves amunt el blat?: alça-hi també el teu cor!.
La fe dels cristians -els descreguts i immisericordes se’n burlen- és aquesta: diem que, acabada aquesta vida, n’hi ha una altra; que els morts ressuscitaran i, al final, hi aura un Judici.
Aquest és el camí: camina per la humilitat i arribaràs a l’eternitat.
Els qui volen viure en Crist, és menester que patesquen menyspreus dels qui no hi volen viure, els quals se’n riuen dels qui són feliços en tot allò invisible, i els diuen: “Però què et penses tu, tararot? És que ho has vist, això en què dius creure? O és que algú se n’ha tornat de l’altra vida per contar-t’ho?...” S’està burlant de tu qui es vanta de posseir les coses que es veuen. Però guaita bé si té allò que diu. Apa, segueix avant: mira bé si gaudeix de la felicitat de la qual, pomposament, parla.
Quins seran els teus plaers a la Jerusalem celestial? “I gaudiran de les multituds i dels estols de la pau” El teu or i argent seran pau. Les teves finques, ta vida, serà pau; pau el teu Déu. Tot desig serà en tu pau...Ton Déu serà tot per a tu; el teu menjar per asseciar-te, beguda per no patir set, claror per poder veure-hi, el teu recolzament per no defallir. Ell, tot sencer, et posseirà a tu tot sencer. No caminaràs més a cops de colze amb ningú, perquè ells també ho tindran tot: complert seràs tu, complert serà l’altri.
Déu serà la fita dels nostres desigs: el veurem infinidament, l’estimarem sense ensopiment, el lloarem sense fatiga. Aquest ofici, afecte, acte, serà, sens dubte, com la vida eterna, comú a tots els remuts.


Quina pitjor mort de l'ànima que la llibertat de desbarrar?.
Les ànimes, encara quan pequen no busquen sinó assemblar-se a Déu amb una llibertat orgullosa, sense trellat, en un cert sentit, de baixa qualitat.
A voltes, uns vicis, que són claríssims, són vençuts amb uns altres d'amagats (els quals són tinguts com a virtuts). Llavors hi campa la sobèrbia i una altivesa d'agradar-se a un mateix, que és causa de ruïna.
Si algú té sà l'olfat de l'ànima, olorarà bé la pudor dels pecats.
La voluntat de l'home no pot dir-se lliure mentre és esclava de passions que la vencen i l'atenallen. Qui ha sigut vençut par un altre és el seu vassall o esclau.
El mal no té natura: és la falta de bé.
Pecat no és desig de natures roïnes sinó no cercar els béns millors.
Escipió no tenia per afortunada la república que tinguera els murs ben plantats però els costums per terra.
Jesucrist es l'espectador del teu combat. El teatre és la teva consciència, on es baten la teua ment i la teua carn. La ment està conforme amb la justícia de la llei, però la passió de la carn li fa la contra mentre la ment val posar brida a la carn. Gran lluita però Qui et guaita combatre, pot ajudar-te en el perill.
No digueu pas: "Ai, mira, demà em convertiré, demà acontentaré Déu i quedaré perdonat de tots els meus pecats passats i presents". Dius bé que Déu ha promès el perdó a qui es penedesca. Però no el dia de demà als mandrosos
Quan comencem a avorrir els pecats, tal avorriment comença ja a fer-nos semblants a Déu: perquè avorrim allò que Ell avorreix.
Com parts distintes són l'home i el pecador: Déu va fer l'home, i el  mateix home, va fer-se pecador. Desfés la teva mala obra i Déu en salvarà la seva bona obra. És just que avorresques en tu la teva obra i estimis l'obra de Déu.
Si, per ser pecador, tens por de Déu, on podràs amagar-te'n? En quin cau et ficaràs? Vols fugir d'Ell? Llança't als seus braços. Vols fugir de la seva ira? Arrecera't, calmat, en Ell.
Aquestes tres menes de vicis: plaer carnal, sobèrbia i curiositat abasten tots els pecats.
Tenebres son las ments sense trellat dels homes, encegades per desigs degenerats i per la infidelitat.
La saviesa és el bon aliment i la burrera o ruqueria l'inútil.
La burrera o ruqueria no és qualsevol ignorància, sinó la ignorància viciosa de les coses que cal estimar o defugir.
La luxúria no és pas el vici de bells i suaus cossos, sinó l'ànima espiritada que prefereix els plaers carnals i tira per la finestra la moderació gràcies a la qual ens fem a les coses belles de l'esperit, incorruptiblement més suaus.
Imagineu-vos la malícia com el foc...Primer se socarra allò que s'atansa a una altra cosa per cremar-la. Perquè, si no es crema la mateixa cosa, no pot encendre res. La malícia ve de tu i, a qui no destruirà primer, sinó a tu?.
Temptació és prova no seducció per a pecar. No és prova a fi que Déu sàpia, sinó per demostrar als homes allò que són i, per tant fer-los humils i que demanin ajuda a Déu que reconeguin la Seva Gràcia.
(de Cogitationes, escrit per Aureli-Agustí d’Hipona, nat a Numídia, 354-430, filòsof i teòleg, pare i arquitecte de l’Església en temps de l’ensulsiada de l’Imperi d’Occident).