L'autoodi contra uns trets neutres (la pròpia llengua, per exemple) és fals i autodestructiu, però la culpa  pot ser ben autoconstructiva o redreçadora.
Vejam, és que tot ho fem bé?.I si no ho fem bé, no ens caldrà autorevisar-nos per a millorar?.
Ara bé, si no tenim cap sentiment de culpa (com proposen sovint les noves tècniques doasyouwant, orientalismes, etc.), això és neoliberalisme pur, o sia, postmodernisme. Crearem o fomentarem la psicopatia social, la irresponsabilitat (com passa cal nacionalisme català,tan agnòstic i "modern", a diferència de l'irlandès, del basc, del polonès, del croat, del palestinià, etc.). Record haver vist una historieta dels Simpson,tan divertida com sempre,amb aquest tema: les sessions d'un curs d'autoestima com a excusa front a la culpabilitat i la irreponsabilitat consegüent. Aquesta historieta no tenia pèrdua, feia una sàtira sagnant sobre aquests cursets d'autoestima-doasyouwant.
Sense autocrítica és impossible millorar. Altrament, entre l'agnosticisme sol haver-hi una idea força errada del que és el sentiment de culpa evangèlic, a causa bàsicament de la deformació nacionalcatòlica. En el grec en què està escrit el Nou Testament originari repenediment, conversió (mots llatins tan desgastats que, com molts termes religiosos, s'han momificat i desviat en llur significació originària) es diu "metanoia", que té un sentit ben positiu de reequilibri vital i força vibrant, tan diferent de la apatia, feblesa i desequilibri que constantment són palesos entre prou nacionalistes i catalans. O sia, no res a veure amb els tòpics copets al pit i el collet tort. Metanoia és un concepte psicològic i moral, traduït pel terme català, provinent del llatí, "penediment", "conversió" de connotacions religioses. Vol dir equilibri sobre la realitat (la veritat, la fe): en hebreu "creure" (fe) prové del mot hebreu que significa "roca", en grec prové d'un altre que significa "desvetllar les coses amagades".
"El mot grec metanoia no guarda cap relació amb el remordiment pel pecat, amb el qual confonem el penediment en els nostres idiomes moderns. Etimològicament vol dir: canvi de mentalitat, anar més lluny del pensament. Expressions bíbliques paral·leles són rebre un nou cor de carn, negar-se a si mateix, fer-se com un nin, nàixer de nou...El ver penediment és una revisió de les proporcions. Enmig hi ha Déu. Jo sóc d'immensa vàlua, però un sol entre milers de milions...". (Richard Wurmbrand, pastor protestant de la minoria alemanya a Romania, tancat durant anys en incomunicació pel règim nazi d'Antonescu i pel stalinià de Ceaucescu).
L'origen dels mots religiosos està ple de coses així, cosa que els traductors bíblics coneixen bé per a traduir i adaptar culturalment el sentit originari (per ex., la Bíblia als indis motilons tradueix "creure en Déu" com a "estar suspès en una hamaca sostinguda per Déu"; o expressa l'encarnació com a "fer-se formiga" -a causa d'una llegenda motilona).  "Església" ve del grec "ek-klesía": "ek", afora, "klesía", cridat, crida, vol significar "cridat afora" (del món, de la vana manera de viure), i té el mateix sentit que en hebreu/arameu "fariseu" o "sant(ificat)", que vol dir "apartat" (de la contaminació/maldat mundana). Em recorda vagament aquella bella citació d'en Khalil Jubran, del dissident/idealista que s'adreça als seus compatriotes: "El vostre pensament és el de les xerrameques i els falsos plaers. El meu és el pensament d'aquell perdut en sa pròpia terra, estranger dins sa pròpia nació, solitari entre sos parents i amics. El vostre pensament fa sonar trompetes quan balleu. El meu prefereix l'angoixa de mort a la vostra música i dansa. El vostre pensament us fa aspirar a títols i càrrecs. El meu m'exhorta a servir amb humilitat. El vostre pensament diferencia el pragmàtic de l'idealista. El meu descobreix que la vida és una, i que ses mesures i pesos no coincideixen pas amb els vostres. Aquell que etiquetes d'idealista, pot ser un home pràctic. El vostre infon arrogància i superioritat dins els cors. El meu sembra l'amor a la pau i el desig d'independència. Vosaltres teniu el vostre pensament i jo el meu". (Khalil Jubran, 1883-1931, escriptor i artista libanés).   El verb "meta-noeseîn", corresponent a "metanoia", vol dir: "meta", més enllà; "noeseîn", (forma de) pensar. O sia, anar més enllà en la manera de pensar o canviar (el sentit de) la manera de pensar. Una cosa així com aquella cançó d'en Llac: "Més lluny, cal anar més lluny, dels arbres caiguts, que ara ens empresonen...".  Aquest concepte de la metanoia és especialment interessant per a la nostra situació, molt productiu en potència, com si diguéssim de la crítica mobilitzadora, com la dels profetes d'Israel. És complementari, però en positiu, de l'autoodi. La Renaixença i el modernisme regeneracionista foren metanoics, sens dubte: èpoques de perfeccionament ambiciós. Tota decadència s'origina en l'autoindulgència barata, tota expansió en el desig de perfecció. L'autoindulgència requereix una coartada intel·lectual-espiritual: rebuig de la culpa "com a valor moralista cristià superat". Qui rebutja la culpa sols pot acabar com a irresponsable o com a psicòpata. Perquè tot no ho fem bé en la vida, i la responsabilitat és autocrítica, per tant, un cert (controlat) sentiment de culpa, d'esmena, de revisió.
El Modernisme fou molt metanoic, fou una època gloriosa de Catalunya, però no rematada. El
secularisme ataca les bases del nostre futur perquè vol carregar-se un lògic i elemental
sentiment de culpa, i fins i tot té la barra de mesclar culpa amb autoodi quan són coses molt distintes: l'autoodi és contra trets nacionals normalment neutres (llengua, història, festes...), mentre que la culpa és de caràcter moral, una revisió de la idoneïtat dels nostres actes.
Metanoia és un terme més aclaridor que no pas el concepte d'autoestima, més ambigu i manipulable. 


Els homes tendim més al cartesianisme, les dones han tendit més a ser intuïtives (trob que per haver estat molt discriminades i per tenir menys força física, han desplegat més intensament aspectes psíquics i anímics, per a bé i per a mal).
Les dones violades tenen un sentiment de culpabilitat que té prou relació amb l'autoodi. Però elles són més intuïtives i, en el fons, tant en l'autoodi com en les violacions, s'ensumen que quelcom hi fa figa, que podrien haver actuat altrament, etc. En fi, quan ens passa quelcom de greu sempre pensem q podríem haver-ho fet millor, i tenim raó. O no?. Però havíem de procurar preveure més les coses, per suposat.
El mateix autoodi lingüístic és pensar també que quelcom fa figa en la llengua discriminada i "de segona", però no voler identificar la raó i la justícia en l’afer, no voler-hi ser honest.