11 de setembre 2001

Qui s'hauria cregut mai un atac com el d'aquesta data?. Fins i tot si Hollywood hagués fet un film així, l'haurien tatxat unanimement d'americanada patriotera i de ment apocalíptica de sectari -amb febre alta. I, tanmateix, ha succeït i és cert. Com per pessigar-se i donar-se galtades a la cara.

Per què, de tot plegat, de la magnitud del desastre, i del xoc de civilitzacions, i de la greu inestabilitat política internacional que ennuvolen l'horitzó amb una grisor rúfola?.

I una qüestió quasi insidiosa i amb aparença surrealista: Per què tot just un 11 de setembre fou la presa de Barcelona, la caiguda d'Allende i l'atac islamista contra els Estats Units? No cal parlar pas de casualitats, sinó en el karma dels deutes de justícia amuntegats. Parlar de casualitats és un nivell inferior i malfeiner de comprensió humana.

L'Imperi espanyol de l'època de Carlos III i França ajudaren els Estats Units a independitzar-se d'Anglaterra. I això ho feren també amb catalans esclaus que combatien a les guerres del rei borbó. També religiosos, damnats a pa i aigua si gosaven parlar llur llengua materna catalana, els quals (franciscans mallorquins) van fundar San Francisco i prou importants ciutats més de Califòrnia.

Els Estats Units, en l'època Nixon –definit per cronistes contemporanis com a paranoic psicòpata- programà amb el seu sinistre Talleyrand (Kissinger) el cop d'Estat contra Salvador Allende (11 set. 1973), substituït pel Dictador terrorista Pinochet, responsable de tantes morts i tortures.
El pare de l'actual president nordamericà, en Bush, bombardejà directament un país, l'Iraq, contra objectius civils. I bombardejaven, quan Johnson i Nixon, i amb napalm, el Vietnam, en una política certament molt cruel.

Estats Units salvaren dues vegades les potències europees occidentals a les dues guerres mundials, a més de guanyar la Guerra Freda, i promoure o acceptar la independència d'un munt de nacions esclaves arreu Europa després de la Primera Guerra Mundial (Hongria, Polònia, Irlanda, Txecoslovàquia, Estats Bàltics...) i de l'ensorrament de la URSS (desmembració d'aquest gegant i de Jugoslàvia).

Tanmateix no feren res per Catalunya, malgrat que prou catalans sí que arriscaren la vida per ajudar els aliats. Ítem més: acabaren donant suport el nostre genocida Franco per raons de geoestratègia internacional anticomunista. Els descreguts catalans que preferíem confiar en homes que en la Providència ("Maleït l'home qui confia en l'home, però beneït qui confia en Déu", està escrit), sempre quedant-nos en el desert brusent.

El deute dels Estats Units amb Catalunya és de rellevància: a través del nostre esclavatge sota Espanya, a través dels abandons repetits de les potències europees i dels EEUU a la nostra pocasolta o obligada generositat, a través de les fundacions civils de la nostra gent...

Potser és per això, com un recordatori de l'Holocaust català i xilè, que la Providència ha permès que l’atemptat fos planejat pels terroristes a Catalunya (a Salou) i que s’esdevingués, en la mateixa data de l’aixafament de Catalunya pels espanyols (11 setembre 1714), una catàstrofe de tals dimensions al rovell de l'Imperi, un Imperi on la gent certament és potser més cristiana i creient que no en uns altres llocs, i en un Imperi que ha estat potser menys tirànic i prou més benigne que uns altres Imperis anteriors, però que destrueix el món i la natura, i que té una velocitat d'inèrcia imparable per fer escolar les nacions pobres, amb el neoliberalisme salvatge d'avarícia, sota una misèria cada vegada més terrible, ben en contra de les paraules de les Escriptures. A Isaïes llegim: "Què penseu vosaltres que aixafeu el meu poble i bufetegeu les cares dels pobres?, diu el Senyor" (3:5). "Ai dels qui ajunten casa i una altra casa, i heretatge i més heretatges, fins a ocupar-ho tot!" (5:8). "Com va aturar l'opressor, com va acabar la ciutat cobejosa d'or!" (14:2-4).  Però les 2/3 parts de la Humanitat són pobres mantinguts al fons del subdesenvolupament: cada dia moren unes 100.000 persones (de les quals uns 40.000 nins) per malnodriment. Mentrestant, cada minut, cents de milions són invertits en armamement i cada any ingressa dins el volum global de diners mundials devers un 8% més de diners, provinents del blanqueig del gran narcotràfic i el tràfic d'armes, amplament aprovat a les fosques per tota mena de Governs i Bancs de tot arreu, ja que en trauen enormes guanys per a si mateixos.

"Que la taula parada se'ls torni una trampa,
i allò que és el seu benestar, un parany!".
(Psalm 69: 22).   

"Salvarà els fills del pobre i esclafarà l'opressor" (Psalm 72:4).  "Qui oprimeix (àshaq) el pobre (dal) insulta el Déu que el va crear; però qui afavoreix l'indigent (ébyon) fa adoració a Déu"· (Proverbis 14:31). "La misericòrdia triomfa per damunt el Judici" (Jaume 2:13). De fet, al Sermó de la Muntanya, Jesucrist diu que Déu tindrà misericòrdia dels misericordiosos, i l'únic verset que Jesucrist repeteix als Evangelis més d'una vegada és Osees o Ausiàs 6:6: "Misericòrdia vull i no pas sacrifici, i que Déu sia donat a conèixer tal com realment és, millor que no pas tanta cerimònia".

Així començà i així descrivia Jesús (Jah-xua en hebreu, literalment: Deú salva) el seu ministeri, bo i referint-se a Isaïes i a Levític: "¿No serà pas, més aïna, aquest altre el dejuni que jo vull: deslligar els nusos de maldat, desfer les junteres del jou, despatxar en llibertat els aclaparats i trencar qualsevol jou? No serà compartir amb el famolenc el teu pa, els pobres sense llar rebre a ta casa? Que quan vegis un nu el cobresques, i del teu proisme no te n'apartis?" (Isaïes 58:6-7). També Isaïes 61:1-8.

"I santificareu l'any cinquantè, i pregonareu llibertat arreu la terra a tots els qui hi viuen; aqueix any us serà de jubileu..." (Levític 25:10). Vegeu també Levític 25:35-55. El Jubileu implicava alliberament d'esclaus i perdó de deutes socials, cada 50 anys: un mitjà de justícia social bíblica.

2ª Corintis 9:8-9. Puix que...
"¿Fins quan jutjareu contra justícia
afavorint la causa dels culpables?
Defenseu els febles i els orfes,
feu justícia als pobres i als desvalguts!
Allibereu els indigents i els febles,
arranqueu-los de les mans dels injusts!.
Però ells no tenen seny ni enteniment,
caminen a les fosques;
fins els fonaments se la terra se somouen!
"Doncs jo declar: Ni que siau déus,
ni que siau tots fills de l'Altíssim,
com qualsevol home morireu,
caureu com han caigut tants governants".
(Psalm 82:2-5)

Déu passa comptes en la diada de la seva ira, fins i tot amb els que ha beneït especialment. Els fonamentalistes religiosos nordamericans diuen coses de l’estil que és la ràpida secularització dels Estats Units, el rebuig a les oracions a les escoles, etc. allò que ha deixat desprotegida Amèrica front a un atac així. Però això és sols la part dretana de les causes possibles: s’obliden del que fan contra gent desprotegida en països pobres: “Misericòrdia vull, i no pas sacrifici i que Déu sia conegut tal com és abans que tanta cerimònia” (Osees 6:6, aquest verset, vacuna contra beats, és, significativament, el verset de l’Antic Testament més repetit per Jesús als Evangelis).Pertot els fonamentalistes religiosos donen suport a governs immisericordes i cruels, sovint tecnofeixistes que aguanten Dictadors-titella al Tercer Món, que es dediquen desvergonyidament al massiu blanqueig de diners  provinents de tota mena de tèrbols negocis (i dels grans: droga, escandalosos pressuposts militars i tràfic d'armament cap a països pobres governats per tiranies sanguinàries, prostitució, menors...), amb excuses de finançament de llurs col·legis i seminaris i la imposició a tota la societat de llurs punts de vista morals. Llegiu Apocalipsi 18: 15-16. El moralisme sense justícia no ve de Déu, ni tampoc no salva. "¿No sabeu que els injusts no tindran pas part del Regne de Déu?. No us feu il·lusions!" (1ª Cor. 6:9). "No podeu servir Déu i les riqueses" (Lluc 16:13). "Perquè l'arrel de tots els mals és l'amor als diners" (1ª Tim. 6:10).

La Bíblia -a diferència de la pecadriu tradició eclesiàstica- no cerca enteses per conveniències amb el poder temporal i amb la violència institucional; els profetes ho demostren a bastament.

Déu exigeix també Justícia. Ens cal col·laborar-hi, en un món curull de sofriment, per tal que l'Amor de Déu fluesca a través nostre.

I, tanmateix, que Déu hagi permès aquest cop tan brutal al cor d'Occident és de creure que no és sols un càstig a la nostra embogida i genocida avarícia (no sols dels Estats Units, compte, que la cosa és ben general, i ni sols a Occident, és el món sencer), és també un avís molt greu a tothom. Si així tracta la nació que té per menys dolenta per als camins del seu Amor -que és generalment molt lluny del nostre- i que per això li ha donat el ceptre de poder mundial, potser és perquè com diu la Paraula, el Judici comença pels de la pròpia casa i, si als qui El reconeixen els ha passat això, què no pot passar als que no El reconeixen!...és un toc d'avís a les portes de l'abisme.

Potser és com aquell qui molt estima i que, gelós d'una parella infidel, dóna un cop de puny contra la paret i es fa ell mateix mal i sang per no fer-ne a la parella infidel la qual estima. Potser un gran cop de puny apocalíptic.

Potser el Judici d'uns deutes insatisfets en dues dates de l'11 de setembre, de molts bombardeigs injusts i desproporcionats, de molta avarícia, des del Bush pare al fill, han dut reptant fins a aquesta catàstrofe. I aquest raonament, que és prou toynbeeà, prou bíblic i prou nordamericà, els nordamericans el podrien entendre bé, perquè també a muntó ens hi sentim nordamericans, malgrat ser esclaus catalans.