NA RIGOBERTA MENXÚ, UNA INDÍGENA
PREMI NOBEL
QUE LLIG LA BÍBLIA

Na Rigoberta Menxú, premi Nobel de la Pau de l'any 1992, és una destacada dirigent maia-quitxè del moviment de resistència contra el genocidi hispà duta terme per l'Exèrcit de Gautemala, el major genocidi del segle XX a tot Ameríndia. Son pare i son germà patiren innombrables tortures públiques i científiques (com quan la Inquisició i els nazis), que s'allargaren durant setmanes. Sa mare, després d'esser violada, morí infectada i plena de cucs en vida.

Majoria indígena i genocidi.

A la zona sud de Mèxic (Xiapas, Iucatan), Bèlice i la major part de Guatemala, la majoria de la població és indígena maia i mixteca. Es tracta d'una població molt empobrida per la marginació secular i la repressió racista dels Estats criolls hereus de la "Hispanidad". Bàsicament rural i analfabeta, aquesta població indígena és encara majoritàriament monolingüe i sovint no entenen gaire el castellà. Situats en una economia precapitalista i fora de la societat de consum i de la productivitat occidental, prenen com a religió un sincretisme entre els cultes ancestrals i el catolicisme. Llurs possiblitats d'autodefensa front a l'explotació dels terratinents i les matances de l'Exèrcit han estat ben escasses, però la situació ha acabat per no deixar-los cap altra alternativa, ja que tampoc les esglésies oficials no se n'han ocupat, tret d'algun bisbe com el de Xiapas, alguns missioners i les mateixes comunitats cristianes indígenes o indigenistes catòliques o protestants.


A Guatemala, entre un 60-80% de la població és indígena, parlen una vintena de dialectes maies. El quitxè és el principal grup maia, però n'hi ha a muntó més com el cacxiquel, el kecxi, el lacandó, el mam, el iucatà, el xol, etc. Les accions sistemàtiques de terrorisme d'Estat, tan típiques de la "Hispanidad", per part de les dictadures militars criolles i les pseudodemocràcies bananeres (simples Estats hispans racistes controlats per militars i oligarquia aliats a grans companyies estrangeres) intermitents, provocaren a  Guatemala cents de milers de torturats i exiliats durant els anys 1970-1990, tal com denunciaren molts grups de drets humans.

La situació a Mèxic no ha estat pas de genocidi generalitzat, però tampoc no és radicalment millor. "Recordeu-vos dels presoners i dels torturats, com si estiguèssiu al costat mateix d'ells, perquè també vosaltres teniu un cos que pot sofrrir maltractes" (Hebreus 13:3).

Curiosament, a Guatemal més d'un terç de la població són evangèlics, però bàsicament a les ciutats i zones ladines (criolls descendents de castellans) o caxlanes (mestissos).

També a Xiapas -Mèxic- a muntó indis són evangèlics. Allí hi ha terratinents que s'atorguen el poder de prohibir la difusió de la Bíblia i fins i tot de deportar indis. I això perquè la Bíblia prohibeix, en el segon manament (llibre d'Exode) i de manera molt emfàtica, l'adoració d'imatges. El cas és que els cultes ancestrals i sincrètics dels indígenes inclouen borratxeres d'adoració a ídols (sants patrons, etc...) i aquests cacics i terratinents controlen el mercat de l'alcohol local. Si s'acaben els cultes-borratxera, el negoci se'ls en va en orris. Per això acacen i de vegades assassinen evangèlics.

Ni a Xiapes ni a Guatemala existeix gaire llibertat religiosa ni política real -fets que s'interrelacionen sempre-, sinó que es viu de fet sota la bota de les distintes opinions dels oligarques i dictadors de torn.

La Bíblia de na Menxú.

Rigoberta diu que la Bíblia no existeix en la cultura tradicional maia, però que en fan un ús deliberat car els és útil. La necessiten com a punt de referència. Na Rigoberta porta un grup autoanomenat cristià que duu el nom de son pare, Vicente Menxú, qui morí socarrat dins l'ambaixada espanyola el 1979. Aquest grup és bàsicament autodidacta i una espècie de variant indigenista de l'anomenada Teologia de l'Alliberament. Per un costat no renuncien a llur cultura d'un rerefons religiós natural; d'un altre, fan contínues referències a l'Antic Testament. Es tracta d'un poble que camina cap al Crist en condicions extremadament dures i difícil (i més aviat marginat per les esglésies criolles) però que encara no ha pogut realment arribar-hi. Dit altrament: Jahvè alliberà primer els israelites de l'esclavatge i sols després els donà els deu manaments, la Torah. Déu és sobirà en els seus camins, que tenen la Seva Lògica: adaptar-se i parlar segons les deficients situacions de cada nació i de cada persona. Si aquests pobles són sincrètics, és més per ignorància, tradició i marginació que no pas per snobisme, i potser per culpa de les esglésies criolles que els obliden.

Diu la Rigoberta: "Vam començar a estudiar la Bíblia com un document principal. La Bíblia té moltes relacions com les que tenim amb els avantpassats nostres. És important d'integrar aqueixa realitat amb la nostra pròpia, la Bíblia no és per memoritzar, parlar o pregar només. A més, treiem una mica la imatge que teníem, com a catòlics o cristians, que Déu es troba allà dalt i que té un gran regne per a nosaltres, els pobres. Hem estudiat l'Èxode, l'hem analitzat: la vida de Moisès, que treu el seu poble de l'opressió. Comparàvem aquell Moisès als d'ara...Els indígenes no pensem en gaires riqueses, sinó a tenir allò que ens cal per viure. La història del  pastoret David quan derrotà Goliat va adreçada als nins de la nostra comunitat. Cerquem textos, psalms, que ens ensenyin a defensar-nos. Jo record que treia grans exemples de qualsevol text que servia a la meva comunitat per entendre la situació. Hi apareixen grans reis, anem relligant caps amb la vida dels nostres avantpassats que van esser conquerits per tanta  ambició de poder, torturats i assassinats".

Enmig del setge i l'horror, els indígenes oblidats han menester d'un punt de referència. Potser no entenen gaires coses, però la història continua. "La vida de Crist, però, no acaba -diu na Menxú-, el segueixen totes les generacions. Açò és entès per veïns i catequistes caiguts: moriren, però el poble els fa reviscolar en la lluita per sobreviure...Les religions es troben manipulades pels distints règims, que en fan un ús segons llurs concepcions  o mitjans. Un rector no treballarà mai a la finca, collint el cotó o el cafè. La mateixa realitat ens mostra que som una església de pobres, però que no vulguin pas imposar-nos una església que no sap ni què és passar gana, perquè els nostres nins moren desnodrits...Hem entès que esser cristians no és estar conformes amb totes les injustícies comeses contra el nostre poble, tan humil que ni menja carn, i que l'humilien més que si fos un animal de càrrega. Si no neix del mateix poble, la religiositat és una de les principals armes del Però els cristians de teoria no entenen perquè hi donem un altre sentit, car no ha viscut la nostra realitat. Potser no saben analitzar els fets. Els assegur que qualsevol de la nostra comunitat, gent analfabeta, sap treure gran conclusions d'un verset bíblic, ni que sols el traduesquen a la seva llengua, car no li costarà gens d'entendre què és real i la distinció entre el paradís del cel i la realitat que viu el poble...Això és distint del que pensa el capellà, però també molts rectors que vingueren ací i eren anticomunistes van copsar que el poble no era comunista, sinó que patia fam i discriminació per part del sistema. És clar que n'hi ha de tot, els qui defensen llurs petits interesssos i, per no posar-los en perill, s'aïllen del  poble: molt millor per a nosaltres, que no hem de menester cap rei al seu palau, sinó un germà al nostre costat. No ens cal cap líder que ens ensenyi on es troba Déu, si n'hi ha o no: nosaltres que creiem en Déu com Aquell qui no vol que la gent es mori entre grans penes".

Si ens hi fixem, aquests indígenes analfabets han intuït, a través dels grans patiments, moltes veritats que potser un consumista (cristià o no) occidental ha pogut llegir sovint a la Bíblia sense conseqüències pràctiques, tal com està escrit: "Si no us parlaven els homes, us parlarien les pedres".

Al llarg de tota la Bíblia es repeteix un munt de vegades que Déu és Déu de Justícia i Misericòrdia. Jesucrist mateix repeteix dues voltes als Evangelis Osees 6:6: "Aneu a aprendre què vol dir: Misericòrdia vull i no sacrificis, i que la gent conegui Déu tal com Ell és molt millor que no tanta cerimònia".

Continua na Menxú: "Cadascú ha de conèixer la realitat i optar pel proisme. La Bíblia és el nostre estudi. Hem après que qualsevol ésser pot fer canviar l'home si hom està disposat a canviar. Considerem que la Bíblia és una arma fonamental per al nostre poble. La nostra és una lluita de fam i misèria, el règim no pot dir: no tingueu fam, mentre morim desnodrits".

Realment les enèrgiques paraules de l'apòstol Jaume contra els rics injusts ressonen entre aquests testimonis, que també ens fan pensar no sols en les opressions socials, econòmiques, polítiques, sinó també en les nacionals, idiomàtiques, culturals o ètniques dels Estats contra els pobles autòctons d'arreu del món que han conquerit per les armes i empresonat per menjar-se'ls, tal com en el nostre propi.

Tortures científiques i sistemàtiques.

Na Rigoberta Menxú descriu l'agonia del seu germanet, torturat per l'Exèrcit hispà: "...portava la cara desfigurada pels cops, les pedres, els soques, tot desfet, la roba tota esguerrada de tant de caure, quan arribà no podia ni caminar, els ulls plens de pedretes. El torturaren més a fi que digués on eren els guerrillers i la seva família, què feia amb al Bíblia, per què els capellans eren guerrillers. Acusaven tot seguit la Bíblia com a element subversiu i els capellans i monges com a guerrillers. Li demanaren quin era el lligam entre rectors i guerrillers, i entre tota la comunitat i la guerrilla. El turmentaven de nit i de dia, li lligaven els testicles per darrere i li ordenaven de córrer. Mon germà quasi no aguantava tant de dolor i cridava auxili. El deixaren dins un pou ple d'aigua i tarquim, nu, tota la nit entre cadàvers en descomposició on hom no podia suportar la pudor de mort. Hi havia més gent en turment, una vintena, molts d'ells eren catequistes segrestats en altres aldees. Mon germà passà setze dies de tortures: li tallaren les ungles, dits, li escorxaren i cremaren la pell. Les ferides antigues s'havien inflat i infectat, li raparen el cap i li arrencaren tot el cuir cabellut, i li tallaren les molles de la cara. Pertot li feien turment però sense tocar-li artèries ni venes per no matar-lo; l'alimentaven. També hi havia una dona violada".

"...Des del primer moment li van lligar les mans al darrere, i el van començar a empènyer a cops de culata. Queia el meu germà, no podia protegir-se la cara. Van estar torturant més de setze dies mon germà. Hi havia també una dona. L'havien violada i, després, l'havien torturada . Cada cop que explic això no puc aguantar les llàgrimes...Ma mare gairebé es moria de tant de dolor. Va abraçar el seu fill, parlava amb el mort, torturat...

Ma mare va ser segrestada i des dels primers dies va ser violada pels alts caps militars del poble. Desgraciadament, li van tocar tots els patiment que també li havien tocat al seu fill. La torturaven constantment. Tanmateix, està satisfets perquè sabíem que el cos de ma mare ja no havia de patir més, perquè ja havia passades totes les penes, i era l'únic que ens havia quedat per desitjar, que la matessin ràpidament, que ja no fos viva". "Mon pare morí socarrat a l'ambaixada espanyola -continua dient la Menxú-. Ell es declarava cristià, per això, els cristians que lluitaven en prengueren el seu nom per crear una organització, en tant que el tenien per un heroi nacional dels cristians que, malgrat les dures experiències, no perdé mai sa fe. No va confondre mai el cel amb la terra i decidí de comprometre's amb el poble. Al Quitxé, molts capellans abandonaven l'Església oficial perquè veien que no hi havia cap comunisme, sinó un just combat del poble. La jerarquia catòlica no s'hi implica, a muntó no volen veure la situació real, malgrat les matances. Diuen que hem de perdonar, però el règim no ens demana perdó per assassinar tanta de la nostra gent. L'Església dels rics no vol problemes, volen servar l'Església com un privilegi, defensen l'edifici, l'estructura, però no la gent".

(Rigoberta Menchú, fragments del llibre "Me llamo Rigoberta Menchú, y así me nació la conciencia").

Pertot la mateixa història, doncs, però com fa la dita: "Tant punyen el bou, que a la darreria es mou". És lamentable que la por, la religiositat formalista i les conveniències més sòrdides i materialistes (disfressades de pragmatisme i lògica de comoditat) buidin les religions de sentit de justícia i falsegin la Natura de Déu als ulls de molts, en presentar-lo com a parcial i formalista. Alguna diada, però, tornarà a treure a fuetades els actuals mercaders dels temples.